dimarts, 29 de desembre del 2015

La cúrcuma, un aliment miracle?

La cúrcuma, un aliment miracle?

El consum d’aquesta espècia s’ha disparat el 2015 i ha conquerit les grans superfícies
NÚRIA JUANICO Barcelona

En termes de popularitat, l’evolució de la cúrcuma podria ser l’enveja de molts famosos. Fa pocs anys aquesta espècia quedava relegada als establiments d’hostaleria orientals i als fanàtics del curri, ja que és l’ingredient principal perquè aquesta recepta adopti el característic groc intens dels plats indis. Des de fa uns mesos, però, la cúrcuma ha entrat a les grans superfícies, ocupa els primers llocs de les prestatgeries dels supermercats i les xifres de consum indiquen que s’està fent un forat a Occident. La venda de cúrcuma a la cadena de supermercats Veritas, per exemple, ha crescut el 2015 gairebé un 100% respecte al 2014. En part, aquest increment es pot atribuir a les suposades propietats curatives que se li atribueixen, tot i que la comunitat científica no ha arribat a un consens sobre els efectes reals de la cúrcuma en la salut.

La cúrcuma s’extreu de l’arrel de la Curcuma longa, una planta tropical de la família de les zingiberàcies. Es consumeix en pols, en pastilles o l’arrel directament i és un dels ingredients bàsics de la cuina índia, que l’aplica tant en arrossos com en carns i vegetals. A Europa, en canvi, s’utilitza majoritàriament per tenyir alguns aliments i salses, com ara la mostassa. De fet, la Unió Europea ha catalogat la cúrcuma sota el nom d’ E-100, en la categoria d’ additius alimentaris que serveixen de colorant. També es fa servir com a tint per a roba i com a base per a màscares de bellesa i cremes solars.

L’expansió d’aquesta espècia com a condiment als Estats Units i a Europa els últims anys es deu, en part, als suposats efectes que s’associen a la cúrcuma per prevenir o curar malalties com el càncer, l’Alzheimer i la depressió. Aquests efectes s’atribueixen a la curcumina, el component principal de la cúrcuma. “A nivell de laboratori, la curcumina ha resultat efectiva. S’ha comprovat que frena la progressió de les metàstasis i estimula el suïcidi de les cèl·lules tumorals”, explica la doctora Odile Fernández, autora del llibre Guía práctica para una alimentación y vida anticáncer (Urano, 2015). En aquest llibre, Fernández incorpora la cúrcuma com un dels “aliments anticàncer”, tant per a la prevenció com per afavorir la cura de la malaltia.

La doctora assenyala que la curcumina també actua com a “anticoagulant i antiinflamatori” i que “elimina la inflamació dels teixits”, alhora que “té efectes antioxidants i evita que mutin les cèl·lules tumorals”. Segons Fernández, la curcumina “potencia l’efecte de la quimioteràpia” i serveix per prevenir “les malalties cardiovasculars, el Parkinson i l’Alzheimer”. Tot i això, els defensors de les propietats de la cúrcuma en la salut apunten que als éssers humans ens costa absorbir aquesta espècia. Per això, recomanen consumir-la acompanyada de pebre negre, oli d’oliva, te verd i llimona, quatre ingredients que “en faciliten l’absorció”.
També s’aconsella prendre’n al voltant de 5 grams al dia (mitja cullerada de cafè). “És un aliment senzill d’incorporar a la dieta i és barat. Mai és tard per convertir-ho en un hàbit”, subratlla Fernández.

Falta de consens

Malgrat que ara s’està transformant en un aliment de moda, la fama de la cúrcuma com a espècia saludable ve de lluny. L’ayurveda, un sistema mil·lenari de medicina tradicional de l’Àsia del Sud, considera la cúrcuma un medicament i l’utilitza per curar diverses malalties. Ara bé, com sol passar amb alguns aliments vinculats a la medicina natural, la comunitat científica no ha arribat a un consens sobre els efectes de la cúrcuma en la salut. De fet, l’agència federal d’aliments i medicaments dels Estats Units (FDA) ha inclòs la cúrcuma com un dels “aliments fraudulents per curar el càncer que els consumidors haurien d’evitar”. Així mateix, l’Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària (EFSA) ha establert que “no hi ha cap relació de causa efecte” entre la cúrcuma com a protector de les articulacions ni com a aliment preventiu de l’osteoporosi. “S’ha demostrat que, puntualment, la curcumina té efectes en malalties concretes.

També pot actuar com un agent antibactericida, és a dir, pot ajudar a conservar els aliments”, explica José Miguel Mulet, professor de biotecnologia de la Universitat de València, que és autor del llibre Medicina sin engaños (Destino 2015). Mulet cita les revisions de la Fundació Cochrane, que aglutina investigacions, dades i estudis en l’àmbit de la salut. Aquesta Fundació recull un estudi que estableix que la curcumina “pot tenir efectes benèfics per als malalts de col·litis ulcerosa si es consumeix en conjunció amb els medicaments del tractament de la patologia”.SIETES, una base de dades de la Fundació Institut Català de Farmacologia que aplega les novetats en farmacologia clínica i terapèutica, disposa d’un estudi que ha demostrat els “efectes antiinflamatoris en animals” i ha detectat “una reducció del dolor en pacients amb artrosi”. Ni a SIETES ni a Cochrane, però, hi ha estudis sobre els efectes de la cúrcuma per a la prevenció o cura de l’Alzheimer, el càncer o la depressió.

La base de dades de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units, en canvi, recull un estudi fet amb ratolins que estableix que la cúrcuma, combinada amb dues drogues quimioterapèutiques, va tenir efectes positius en la salut dels animals. Un segon estudi de la mateixa base de dades també conclou que la cúrcuma, subministrada juntament amb dues substàncies més, va resultar efectiva en ratolins amb càncer. “Els estudis fets amb animals són útils, però també molt preliminars. Ara per ara no hi ha res que demostri que la cúrcuma té efectes positius en les persones amb càncer o Alzheimer”, assenyala Mulet. Així mateix, el professor de biotecnologia precisa: “Aquests estudis combinen l’espècia amb drogues de quimioteràpia. Per tant, els resultats indiquen que la cúrcuma podria ser un factor coajudant, però per ella mateixa no és un tractament vàlid”.

Ara per ara, doncs, no totes les propietats curatives que s’atribueixen a la cúrcuma estan avalades per la comunitat científica, tot i que alguns laboratoris investiguen en aquesta direcció. Si més no de moment, la cúrcuma serveix, almenys, per donar color als plats.

divendres, 18 de desembre del 2015

PERÚ

UN ANUNCI QUE FA PENSAR

https://vimeo.com/51991755

dimecres, 16 de desembre del 2015

6.000 persones signen una petició perquè TV3 doni veu a pacients que utilitzen la planta medicinal Stevia

6.000 persones signen una petició perquè La Marató de TV3 doni veu a pacients que utilitzen la planta medicinal Stevia

La campanya de recollida de signatures es va obrir aquest dissabte al portal Change.org. La Fundació La Marató de TV3 no ha previst la participació de cap testimoni que expliqui la seva experiència amb aquest tractament natural

Un camp de cultiu de la planta medicinal Stevia

JESÚS RODRÍGUEZ 13/12/2015

La jornada de lluita contra la islamofòbia, fora del focus mediàtic

Els altres Companys

Fa vint-i-quatre hores la veïna del municipi de Tornafort (Pallars Sobirà), Núria Garcia Quera, va començar una recollida de signatures per demanar a La Marató de TV3, centrada enguany en la diabetis i l'obesitat, que donés veu a Josep Pàmies i a l'Associació Dolça Revolució. En aquest interval de temps més de 6.000 persones s'han sumat a la petició. Des de Dolça Revolució afirmen que l'eslògan de la marató d'enguany, on es diu que “una diabetis és per tota la vida i no té cura, no és cert”. Concretament assenyalen que la diabetis tipus 2 té curació mitjançant l'ús de la planta medicinal Stevia i donen a conèixeralguns testimonis per a sustentar aquesta afirmació, entre ells el d'una professora de la facultat de Ciències de la Salut Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

"No demanem que surtin a TV3testimonis anònims, són persones amb nom i cognoms que s'estan curant amb Stevia. Ho hem provat per tots els mitjans possibles"

“No demanem que surtin a TV3 testimonis anònims, són persones amb nom i cognoms que s'estan curant amb Stevia. Ho hem provat per tots els mitjans possibles, vies oficials i contactes personals, però no hi ha manera”, ens explica el pagès lleidatà Josep Pàmies. Ell cultiva aquesta planta curativa i rep “centenars de correus electrònics de persones que l'utilitzen i avalen l'eficàcia del tractament”. “Em sap greu dir-ho, però els periodistes no són lliures aTV3, els consells de govern que dirigeixen els mitjans públics estan polititzats i veten allò que se surti del sistema oficial”, es lamenta Pàmies. “Al darrere de les televisions hi ha la publicitat de grans empreses i les farmacèutiques hi tenen un gran pes. No hi ha interès en curar sinó en cronificar, no hi ha pastilles que te les donin en un moment i després te les treguin. El diner que mou la sanitat pública i la privada fa fredat, quan més malalts hi ha més creix l'economia, amb l'autosuficiència de la salut baixaria l'economia”, reflexiona.

Malgrat la crítica als mitjans públics, Pàmies es mostra satisfet per la difusió que estan trobant a través de les xarxes. “Sembla com si fossin plantes desconegudes, molta gent no s'ho acaba de creure, pensen que la medicina oficial és la única que tenen a la mà, però hi comença a haver molt desengany, i sort tenim que avui en dia arribem a la gent mitjançant blogs, Facebook, Twitter, a la societat hi arribem per aquestes vies. Passem a l'acció, ja sabem que per dalt res es farà, ho hem de fer per baix. El que es mou no surt a la foto”, conclou el pagès.

La Fundació La Marató de TV3 –consultada per la Directa– no ha volgut expressar cap posicionament en relació a aquesta queixa i s'ha limitat a dir que “no hi ha cap declaració oficial en relació a aquest tema”.

VIURE MÉS DE 100 ANYS

Per Romina Bevilacqua

Creuries a algú si t'expliqués que coneix a un grup de persones que han viscut més de 100 anys mantenint-se sanes? Doncs una petita tribu que viu a les altures de l'Himàlaia, viu de mitjana 100 anys i fins i tot s'han registrat casos de persones que han arribat als 130 anys.

Es tracta dels hunza, una tribu que habita a la vall del riu Hunza a la frontera on convergeixen els límits de Kashmir, Xina, Índia i l'Afganistan. La seva població és petita, no té més de 30.000 habitants, i és inusualment sana i també molt feliç. Pràcticament no coneixen les malalties ni la vellesa, els adults grans practiquen esports fins i tot fins als 100 anys i les dones de 40 anys podrien confondre fàcilment amb joves de 25. El millor de tot? El seu elixir de vida es basa en tres simples rutines: mengen una alimentació orgànica i fresca, prenen aigua alcalina i s'exerciten diàriament.

Els secrets de l'anomenat "Oasi de la joventut"

Ja el 1970, quan es va construir la carretera que uniria les antigues rutes de seda des del Pakistan a la Xina, National Geographic va descriure a aquesta tribu com una de les més longeves que existien a la terra. Aquesta població aïllada d'ulls clars i pell clara, s'assenyalava com els descendents perduts de l'exèrcit d'Alexandre el Gran quan va envair l'Índia.

Sigui o no un fet comprovable, la veritat és que aquesta singular tribu s'ha apropiat de l'espai en aquests massissos i ha trobat una particular manera de viure. Entre els rituals als quals molts atribueixen la seva impressionant capacitat de mantenir la seva joventut i salut, es troben els seus períodes regulars de dejuni, un bany d'aigua gelada fins i tot en aquells dies on la temperatura no puja de -15º C, practiquen jocs esportius o caminen i treballen en el terreny muntanyós diàriament i mengen altes quantitats de fruites i verdures crues durant l'estiu i albercocs secs, grans germinats i formatge d'ovella a l'hivern.

Segons el metge escocès Robert McCarrison, que va descriure per primera vegada la 'vall feliç', els hunza gairebé no consumeixen proteïnes. En el seu consum diari mitjà de 1933 calories, gran part dels seus aliments corresponen a carbohidrats i 50 grams són proteïnes. A més, tot el seu menjar la consumeixen fresc, sense processar i en temporada, incloent naps, pastanagues i blat de moro tendre o verd. En aquelles escasses ocasions en les que cuinen els seus vegetals, els posen en una olla amb molt poca aigua i els couen pràcticament al vapor. Alguns investigadors han catalogat la seva dieta com lacto-vegetariana, on la major part d'ella consisteix a consumir aigua de glacera, llet no pasteuritzada, vegetals de fulles verdes i hortalisses.

El Dr. Henri Coanda, científic romanès i guanyador del Premi Nobel, va passar seixanta anys estudiant l'aigua de la vall Hunza per determinar els seus efectes contra les malalties i va descobrir que, en venir de les glaceres de les muntanyes de Hunza, tenia una viscositat diferent amb un pH alcalí major, alts nivells d'hidrogen actiu (hidrogen amb un electró extra), potencial redox negatiu i un alt mineral col·loïdal contingut. Aquestes mateixes propietats de l'aigua es poden trobar en altres llocs remots en zones no contaminades de la Xina, les muntanyes dels Andes i prop d'Azerbaidjan.

En preguntar als propis habitants de la tribu sobre el secret de la seva longevitat, ells recomanen mantenir una dieta vegetariana, treballar i moure's constantment. Així que ja ho saps, si vols viure una vida llarga i sana -i també molt feliç, ja que els hunza estan sempre de bon humor- canvia la teva dieta per una que contingui majoritàriament vegetals frescos i crus, aigua purificada i tant de bo alcalina i practica exercicis diàriament (fins i tot una caminada diària n'hi ha prou).

dijous, 29 d’octubre del 2015

L'exercici físic alenteix l'envelliment?

L'exercici físic alenteix l'envelliment? Un nou estudi descobreix que les persones que practiquen algun tipus d'exercici tenen telòmers més llargs, un fet vinculat a viure més anys

GRETCHEN REYNOLDS The New York Times

Pràcticament tots els tipus d' activitat física, des de les més lleugeres fins a les més intenses, poden alentir el procés d' envelliment de les nostrescèl·lules, segons un nou estudi. I la maduresa (entre els 40 i els 60) és un moment crucial per posar-se en marxa i ser actiu.

L'exercici físic pot aturar el desgast dels telòmers

No és fàcil saber l'edat d'una cèl·lula, perquè l'edat biològica rarament coincideix amb la cronològica. Una cèl·lula pot ser relativament jove des del punt de vista de quan va començar a existir, però en canvi funcionar de forma lenta o erràtica, com si fos vella. En l'actualitat són molts els científics que determinen l'edat biològica d'una cèl·lula –en el sentit de si funciona o no correctament, no de si és més o menys vella– mesurant lalongitud dels seus telòmers.

Per a tots aquells que no coneixem en detall com funciona l'interior de les nostres cèl·lules, els telòmers són les petites terminacions que hi ha en els extrems dels cromosomes, com el trosset de plàstic que manté units els cordons de les sabates. Es creu que protegeixen l' ADN i eviten que resulti malmès durant el procés de divisió i rèplica.

Envelliment prematur

A mesura que les cèl·lules envelleixen, els telòmers es fan més curts i esdesgasten. L' obesitat, el tabac, l' insomni o la diabetis són alguns dels factors relacionats amb la salut i l'estil de vida que poden contribuir a accelerar aquest procés. En aquests casos, les cèl·lules afectades envelleixen de forma prematura.

Però alguns estudis recents indiquen que l'exercici físic pot aturar el desgast dels telòmers. Estudis anteriors ja havien arribat a la conclusió que els telòmers dels atletes professionals eren més llargs que els de lespersones sedentàries de la mateixa edat. Aquest també és el cas de les dones d'edat avançada que caminen de forma habitual o practiquen algun tipus d'exercici moderat.

Però tots aquests estudis eren força limitats i se centraven bàsicament en persones grans que caminaven o corrien. No quedava clar què passava amb els telòmers de la gent d'altres edats que també practicava exercici. En el nou estudi, publicat a la 'Medicine & Science in Sports & Exercise', els investigadors de les universitats de Mississipí i de Califòrnia van decidir estudiar de forma més àmplia quina és la relació que hi ha entre l'exercici i els telòmers en un àmbit de població més gran.

La maduresa és un bon moment per començar o mantenir un programa d'activitat física

Amb aquest objectiu van analitzar les dades de l'Enquesta Nacional de Salut i Nutrició dels Estats Units, un qüestionari en què desenes de milers de persones responen a tota mena de preguntes sobre la seva salut i els seus hàbits d'exercici, i aporten un reconeixement mèdic que inclou una mostra de sang. Els últims anys aquestes mostres han estat analitzades, entre altres motius, per determinar la longitud dels telòmers dels leucòcits. Els investigadors van reunir informació de 6.500 persones d'edats compreses entre els 20 i els 84 anys, i la van classificar en quatre grups diferents, en funció de com havien respost a les diferents preguntes.

Les preguntes de l'enquesta tendien a ser força generals: es limitaven a preguntar si, durant l'últim mes, havien aixecat pesos, fet algun tipus d'exercici moderat –com caminar– o intens –com córrer– o si anaven a la feina o a l'escola a peu o amb bicicleta. Si els enquestats responien de forma afirmativa a alguna d'aquestes quatre preguntes rebien un punt. Així, si algú deia que caminava rebia un punt; si a més corria un altre… i així fins a un màxim de quatre punts. Aleshores els investigadors comparaven la puntuació resultant amb la longitud dels telòmers de cadascuna de les persones. I la relació era clara. Per cada punt que algú obtenia per fer exercici es reduïa de forma significativa el risc que tingués telòmers excepcionalment curts.

Exercici i telòmers

Algú que practica un únic tipus d'activitat física, i que per tant ha obtingut un punt, té un 3% menys de probabilitats de tenir telòmers curts que algú que no fa cap tipus d'exercici. El risc es redueix de forma encara més clara en el cas de les persones més actives. Aquells que asseguren que fan dos tipus d'activitats físiques diferents tenen un 24% menys probabilitats de tenir telòmers curts; amb tres tipus, les probabilitats són un 29% menors; i els que fan totes quatre activitats tenen un 59% menys de probabilitats de tenir telòmers molt curts.

La maduresa, un bon moment per començar

El que resulta particularment interessant és que els investigadors van descobrir que aquestes associacions es donen més en les persones que tenen entre 40 i 65 anys, la qual cosa sembla apuntar que la maduresa és un bon moment per començar o mantenir un programa d'activitat física si volem evitar que els nostres telòmers deixin d'encongir-se, apunta Paul Loprinzi, professor associat de ciències de la salut i l'exercici de la Universitat de Mississipí. Loprinzi és coautor de l'estudi, juntament amb Jeremy Loenneke, de la Universitat de Mississipí, i Elizabeth Blackburn, de la Universitat de Califòrnia, guanyadora el 2009 d'un premi Nobel pel seu descobriment dels telòmers.

L'esport altera els telòmers?

Ara bé, tal com adverteix el doctor Loprinzi, l'estudi es limita a establir vincles, per la qual cosa no pot provar si la pràctica de l'exercici pot provocarcanvis en la longitud dels telòmers, només que els que s'exerciten tenen telòmers més llargs. El doctor també explica que l'estudi tampoc pot delimitar quin és el nivell ideal d'exercici que cal dur a terme per mantenir els telòmers en bon estat, ja que l'enquesta es limitava a preguntar als ciutadans si feien o no exercici, no amb quina regularitat. I, el que potser és més important, els resultats de l'estudi no permeten dirimir si tenir telòmers més llargs vol dir tenir més bona salut.

En qualsevol cas, insisteix Loprinzi, hi ha diversos estudis, alguns d'ells procedents del seu propi laboratori, que demostren que els telòmers "permeten preveure la mortalitat": uns telòmers curts volen dir una vida curta. Així és que el missatge, diu, és clar: "L'exercici és bo per a les teves cèl·lules, i com més exercici i més variat, millor".

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Deu preguntes i respostes sobre el consum de carn i el risc de càncer

Quin és el límit de carn que podem consumir? Quina relació té amb el càncer? Hem de deixar de menjar carn? Les respostes les trobaràs en aquesta guia

LARA BONILLA Barcelona ACTUALITZADA EL 26/10/2015 23:52 CONTINGUT PREMIUM

422

L'Agència Internacional per a la Recerca del Càncer ( IARC, per les sigles en anglès), dependent de l' OMS, ha confirmat que l' elevat consum de carn vermella o de carn processada pot estar darrere dels augments en el risc de desenvolupar diversos tipus de càncer, especialment el càncer colorectal. El grup de treball de la IARC ha avaluat més de 800 estudis que investiguen la relació entre la carn i una dotzena de tipus de càncer abans d'emetre el seu informe, que també ha estat publicat a la revista'The Lancet Oncology'.

En aquesta guia hi trobaràs totes les respostes.

1. Què es considera carn vermella?

Carn vermella és tota la carn muscular dels mamífers i inclou carn devedella, de porc, de xai, de cavall, de cabra i de vaca.

2. Què es considera carn processada?

Es refereix a la carn que ha estat transformada a través de la curació, la fermentació, la sal el fumatge o altres processos per millorar-ne el sabor o la conservació. La majoria de carns processades contenen carn de porc o carn de vaca però també poden contenir altres carns vermelles, aus, menuts o subproductes carnis com la sang. En són un exemple els Frankfurts i salsitxes, el pernil, la carn en conserva, la carn en llauna, les salses a base de carn o la cecina. Però també afecta els embotits, que és carn transformada. És el cas del fuet, el bull o el pernil.

"L'OMS no diu que no mengis carn, si no que el consum ha de ser ocasional"

CARMEN CABEZASSUBDIRECTORA DE PROMOCIÓ DE LA SALUT DE LA GENERALITAT

3. Què vol dir que la carn processada s'ha classificat dins del grup 1 de substàncies cancerígenes per als éssers humans?

Aquesta categoria s'utilitza quan hi ha "suficient" evidència, és a dir proves convincents, que l'agent estudiat causi càncer. En el cas de la carn processada, els estudis epidemiològics mostren que el consum d'aquesta carn provoca càncer colorectal. Tot i que s'ha classificat en el mateix grup en què hi ha el tabac i l'amiant, això no vol dir que siguin igual de perillosos. "La probabilitat de desenvolupar un càncer de pulmó associat al tabac és 20 o 30 cops superior", explica Carmen Cabezas, subdirectora de Promoció de la Salut de la Generalitat.

4. La carn vermella ha estat classificada dins del grup 2A de substàncies probablement cancerígenes per als humans. Què significa això?

La classificació es basa en "evidències limitades" procedents d'estudis epidemiològics que mostren una "associació positiva", segons l'OMS, entre el consum de carn vermella i el desenvolupament de càncer colorectal. Però es diu que les evidències són limitades perquè no es poden descartar altres explicacions.

5. ¿Es pot quantificar el risc de menjar carn vermella i carn processada?

En els estudis avaluats, el consum de carn processada s'ha associat amb petits augments en el risc de càncer. El risc augmenta amb la quantitat de carn consumida. S'estima que si mengem 50 grams de carn processadadiàriament augmenta un 18% el risc de càncer colorectal. Pel que fa a la carn vermella, és més difícil d'estimar perquè l'evidència no és tan forta. Les dades dels mateixos estudis, però, suggereixen que el risc de càncer colorectal podria augmentar en un 17% si mengem 100 grams de carn vermella diàriament.

Els nutricionistes consultats per l'ARA posen l'accent en la freqüència i la quantitat que es consumeix. "No és nou. La nostra piràmide d'alimentació ja diu que el consum de carn vermella i processada ha de ser ocasional", afegeix Cabezas, que puntualitza que l'OMS ha comparat el risc de persones que consumien molta carn amb les que en consumeixen poc "però no que no en consumeixin".

"La carn en si no és dolenta, té propietats bones per a la salut, és una font de ferro extraordinària però s'ha de saber la quantitat que es recomana. El que importa és la quantitat perquè hi ha carn de molta qualitat", explica la nutricionista Pilar Senpau. En el mateix sentit s'expressa el professor emèrit de nutrició de la UB, Abel Mariné: "La clau és la quantitat i la freqüència. El consum moderat no comporta perill".

6. Què fa que la carn vermella i processada faci augmentar el risc de càncer?

La carn pot contenir substàncies químiques que es formen durant el seu processament –com els compostos 'N'-nitroso o hidrocarburs aromàtics policíclics– o la seva cocció –com ara amines aromàtiques i altres productes químics–. Alguns d'aquests productes químics són carcinògens coneguts o sospitosos.

7. Quins són els mètodes més segurs per cuinar la carn?

La cocció a alta temperatura genera compostos que poden contribuir al risc de càncer. Els aliments en contacte directe amb la flama o una superfície calenta, com la barbacoa o la paella, produeixen certs tipus de químics cancerígens. No obstant això, no hi ha prou evidències per emetre conclusions sobre el risc de càncer i la forma de cocció. Tampoc hi ha dades concloents sobre el consum de carn crua.

8. ¿Amb quin tipus de càncer està associat el consum de carn?

S'han trobat evidències "més fortes" en la seva relació amb el càncer colorectal però també hi ha evidències que el relacionen amb el càncer de pàncrees i el càncer de pròstata. L'evidència amb el càncer d'estómac"no és concloent".

9. Quants casos de càncer anuals estan relacionats o associats amb el consum de carn processada?

Prop de 34.000 morts per càncer a l'any a tot el món són atribuïbles a dietes riques en carn processada. Tot i que la carn vermella encara no s'ha establert com una causa directa de càncer, s'estima que les dietes riques en carns vermelles podrien ser responsables de 50.000 morts anuals a tot el món. Aquestes xifres contrasten amb prop d'un milió de morts per càncer a l'any a tot el món atribuïbles al tabac, 600.000 degudes al consum d'alcohol i més de 200.000 de vinculades a la contaminació de l'aire.

10. ¿Hem de deixar de menjar carn?

Ho diu l'OMS: Menjar carn també té beneficis per a la salut ja que aporta nutrients com ara el ferro i vitamines del grup B però són molts els organismes de salut que recomanen limitar el consum de carn processada i carn vermella perquè estan vinculades a un risc més alt de malalties del cor, diabetis i altres malalties. El risc augmenta amb la quantitat de carn consumida.

"No diu que no en mengis, si no que el consum ha de ser ocasional", conclouCabezas.

El sucre és una droga legal, és verí

Sandra Ribalta: “El sucre és una droga legal, és verí”

Nutricionista i autora de ‘La vida és més dolça sense sucre’ Responsable La nutricionista Sandra Ribalta anima a llegir les etiquetes dels aliments envasats. Així ens adonarem que la majoria porten sucres afegits. Si eliminem el sucre de la nostra dieta, el primer que notarem és, diu, una millora en l’estat d’ànim i en l’energia

LARA BONILLA ACTUALITZADA EL 27/10/2015 00:00 CONTINGUT PREMIUM

400

Sandra Ribalta explica que els problemes de salut que ocasiona el sucre van més enllà de la càries i el sobrepès. / FERRAN FORNÉ

Quan parlem de sucre pensem en el sucre blanc de taula que afegim al cafè o en el dels dolços, però la nutricionista Sandra Ribalta explica a La vida és més dolça sense sucre(Angle Editorial) que de sucre en trobem en tot tipus d’aliments processats i que en consumim sense adonar-nos-en.

El sucre està camuflat sota diversos noms.

Una cosa és el sucre de taula, però després hi ha molts aliments que porten sucres. Pot ser sucre blanc o sucre que modifiquen per convertir-lo en apte per a la indústria i amb diversos noms: dextrosa, sacarosa, xarop de blat de moro, lactosa... Aquests serien els mitjanament naturals, però després hi ha els edulcorants sintètics amb mil i un noms (mannitol, glicerol, aspartam).

I quins aliments en porten?

Molts. Si traguéssim tots els aliments que porten sucres afegits dels prestatges, el supermercat es quedaria pràcticament buit. Refrescos, lactis, sucs, galetes, brioixeria, xocolata... Això són productes que ja identifiquem amb sucre, però després hi ha les salses, els embotits industrials, les conserves, les galetes salades... Tot el que compres envasat és susceptible de dur-ne. La salsa de tomàquet en té, el blat de moro també, i el quètxup és una barbaritat la quantitat de sucre que porta! M’agrada la frase “No mengis res que la teva besàvia no reconeixeria”.

És gairebé impossible no consumir-ne!

Impossible no, però has d’estar molt alerta perquè te’l colen per tot arreu. Segons un estudi del 2014, el consum per persona i dia de sucre de taula és d’onze grams de mitjana, però el consum de sucres total és de 111 grams. Per tant, hi ha 100 grams que jo no decideixo i que ens colen. Ens hem d’acostumar a consumir producte fresc i, si és envasat, hem de mirar les etiquetes, tot i que no sempre són fàcils de desxifrar. Ja ho posen així perquè no siguin fàcils d’entendre, no interessa.

I com hem de menjar, doncs, per evitar els sucres?

D’entrada, fer dieta equilibrada i variada que inclogui tots els aliments, però anem a buscar el producte fresc de tota la vida: verdures i hortalisses -però no ficades en una bossa o una llauna-, fruita, cereals -si pot ser, integrals-, llegums i tubercles. I, si es vol, lactis i proteïna d’origen animal, o millor vegetal, i greixos saludables com l’oli d’oliva.

Suposo que els dolços estan vetats.

Pots menjar dolços que no continguin sucres, és viable. Però no els trobaràs segurament al forn. Es poden elaborar de manera casolana. Molts aliments són dolços de forma natural: els plàtans, els dàtils, la fruita seca, les pastanagues, els moniatos...

Hi ha sucres més saludables?

Hi ha alternatives al sucre blanc una mica més saludables. De sucres naturals tenim el xarop d’auró, el sucre de coco o la mel, però també sense abusar-ne. Després, hi ha alternatives per a qui no vulgui quilocalories, com l’estèvia. Però l’estèvia natural, perquè la major part de la que trobem als comerços és refinada.

I el sucre morè?

És igual de dolent que el sucre blanc. El sucre moreno que trobem als supermercats no és autèntic. És sucre blanc tenyit. Si el poses sota l’aixeta es descoloreix. A nivell calòric és el mateix. L’autèntic és el que s’anomena sucre de panela, i no és gaire habitual aquí. És un bloc com una pastilla de sabó que s’ha de rascar, i d’allà surt l’autèntic sucre moreno. És més típic de Sud-amèrica.

Per què el sucre és tan addictiu?

Activa uns neurotransmissors que tenim al cervell i que ens proporcionen plaer. I el més normal és que vulguis continuar prenent-ne. El sucre també és un hidrat de carboni d’absorció ràpida i fa una pujada ràpida de glucosa en sang que dóna sensació d’eufòria i felicitat. Quan estem baixos d’energia el primer que ens ve al cap és una cosa dolça que ens ompli el dipòsit. Però després ve la baixada, i és quan ens sentim cansats i de mal humor. Té quilocalories buides, no és nutritiu, no aporta ni vitamines ni minerals.

Actua com una droga.

Sí, és una droga legal, podríem dir, perquè actua amb els mateixos mecanismes, amb l’avantatge que és fàcil deixar-lo. Superada la síndrome d’abstinència, al cap d’unes setmanes el cos ja no te’n demanarà.

Es diu que el sucre és verí.

Jo ho subscric. Associem el sucre a les càries o al sobrepès, però hi ha moltes altres malalties. Estudis científics corroboren que un consum en excés i continuat de sucre està darrere de moltes malalties com l’estrès, l’ansietat, els trastorns de TDAH, la hiperactivitat, l’osteoporosi, l’hipertiroïdisme i fins i tot alguns tipus de càncer, sobretot digestius. El tipus d’alimentació que estem seguint avui dia ens està emmalaltint.

Els nens també hi estan exposats.

Les farinetes porten sucres afegits, tot i que hi ha versions més naturals, sense sucre. I cal ser bastant estrictes pel que fa a llaminadures, pastissos i brioixeria, perquè estem enverinant els nens i predisposant-los a problemes de salut en l’edat adulta. I, a sobre, els estem tornant addictes. També és molt important reeducar el paladar i acostumar-nos al gust original dels aliments.