LLEIALTAT AMB UN MATEIX Mário d'Andrade

LLEIALTAT AMB UN MATEIX

Vaig contar els meus anys i vaig descobrir, que tinc menys temps per viure d'ara endavant, que el que he viscut fins ara ...

Em sento com aquell nen que va guanyar un paquet de dolços: els primers els va menjar amb gust, però, quan va percebre que en quedaven pocs, va començar a assaborir-ho profundament.

Ja no tinc temps per a reunions interminables, on es discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s’aconsseguirà res.

Ja no tinc temps per suportar a persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.

Ja no tinc temps per lluitar amb mediocritats.

No vull estar en reunions on desfilen egos inflats.

No tolero a manipuladors i oportunistes.

Em molesten els envejosos, que tracten de desacreditar els més capaços, per apropiar-se dels seus llocs, talents i èxits.

Les persones no discuteixen continguts, tot just els títols.

El meu temps és escàs com per discutir títols.

Vull l'essència, la meva ànima té pressa ...

Sense molts dolços en el paquet ...

Vull viure al costat de gent humana, molt humana.

Que sàpiga riure, dels seus errors.

Que no s'envaneixi, amb els seus triomfs.

Que no es consideri electa, abans d'hora.

Que no fugi, de les seves responsabilitats.

Que defensi, la dignitat humana.

I que desitgi tan sols caminar del costat de la veritat i l'honradesa.

L'essencial és el que fa que la vida valgui la pena.

Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones ...

Gent a qui els cops durs de la vida, li van ensenyar a créixer amb tocs suaus en l'ànima.

Sí ... tinc pressa ... per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.

Pretenc no malbaratar cap part dels dolços que em queden ...

Estic segur que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.

La meva meta és arribar al final satisfet i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.

Tenim dues vides i la segona comença quan t'adones que només en tens una.

Lleialtat amb un mateix.

Mário d'Andrade (Sao Paulo 1893-1945)

"Els pensaments curen més que els medicaments"

Reclama una nova medicina, la que tingui en compte la capacitat de guarir de l'energia, molt més eficaç que els medicaments. Bruce Lipton (Estats Units, 1944) ha aconseguit unir ciència i esperit. No és poc mèrit el seu si tenim en compte el "al·lèrgics" que són els científics als temes transcendentals. És doctor en Biologia Cel·lular i va ser pioner en la investigació amb cèl·lules mare. Els seus estudis sobre la membrana cel·lular i les modificacions de les cèl·lules segons l'entorn van establir les bases de la nova epigenètica. Els seus descobriments (que anaven en contra de l'opinió científica establerta que la vida és controlada pels gens) i l'estudi de la física quàntica l'han portat a criticar durament la medicina convencional. És autor de llibres com La biologia de la creença i La biologia de la transformació.

Vostè assegura que la medicina convencional va per molt mal camí. Tan perillosos són els medicaments que ens recepten?

Ens donen medicaments per a la malaltia, però això causa molts problemes en el cos. Perquè aquesta medicina basada en la farmacologia no entén com està interrelacionada tota la bioquímica de l'organisme. Quan prenc una pastilla química i la introdueixo en el meu cos, no només afecta aquell lloc on tinc el problema, sinó que afecta moltes altres coses alhora. Són els anomenats "efectes secundaris". Però, en realitat, no són secundaris sinó directes . No entenen que l'efecte de les drogues no només crea un efecte sinó múltiples. Segons les estadístiques als EUA, ¡els fàrmacs maten allà a més de 300.000 persones cada any! I aquestes persones són moltes més que les que moren per prendre drogues il·legals. Hi ha alguna cosa que no funciona en la ciència mèdica. Fa algunes coses bé, com la traumatologia, però està matant a molta més gent de la que ajuda. Ha d'aprendre com funcionen les cèl·lules.

I què ha descobert sobre les cèl·lules però que no té en compte la medicina?

Jo ja treballava amb elles en els anys 60. Vaig ser un pioner perquè en aquesta època hi havia molt poca gent treballant en això. I un experiment que vaig fer en aquesta època va canviar la idea que tenia del món. Vaig posar una cèl·lula mare en un plat petri i, com cada deu hores es divideix en dos, al cap de dues setmanes, tenia milers de cèl·lules, totes idèntiques. Després vaig agafar algunes d'elles, les vaig col·locar en un altre plat i vaig canviar l'entorn cel·lular (són més com peixos perquè viuen en un entorn fluid). Vaig canviar la química en aquest plat i aquí van formar múscul. Després, vaig agafar altres del primer plat i les vaig posar en un entorn diferent, i es va formar os, i altres es van convertir en greix en tornar a canviar l'entorn. Llavors, la pregunta és molt senzilla, ¿què controla el destí de les cèl·lules? Totes eren idèntiques, l'únic que era diferent era l’entorn. Quan agafo cèl·lules sanes i les col·loco en un entorn nociu, la cèl·lules emmalalteixen i moren. Si un metge les mirés, diria: "Quina medicina cal donar-los?" Però no cal cap medicina! Les canvies l'entorn nociu, les col·loques en un sa i saludable i les cèl·lules curen. Els humans som una comunitat de 50 trilions de cèl·lules, per tant, la cèl·lula és l'ésser vivent i la persona és una comunitat. 'La humà és un plat petri cobert de pell!

Quin és l'entorn de la cèl·lula que cal cuidar?

Dins meu hi ha 50 trilions de cèl·lules i l'entorn cel·lular per a nosaltres és la sang, per això la composició de la sang canvia el destí de la cèl·lula. ¿I què controla la sang? Doncs el sistema nerviós, que crea una química diferent segons el sistema exterior. La cèl·lula i l'ésser humà són la mateixa cosa. Per això, si poso l'ésser humà en un entorn nociu, igual que la cèl·lula, també malalta. Si ho trasllades a un entorn sa, llavors sana. Per tant, la medicina culpa a les cèl·lules per la malaltia i tracta de canviar la química de les cèl·lules, però aquest no és el problema, el problema és l'entorn. I si canvies la persona d'entorn, sense medicaments, el cervell canvia la química. el cervell de la cèl·lula i el de la persona llegeixen i entenen l'entorn.

En un entorn sa, ¿ens curem automàticament? ¿Així de fàcil?

No és tan fàcil, perquè la ment interpreta. Pot passar que estiguem en un entorn molt sa i que la ment ho llegeixi com un entorn negatiu o perjudicial. Llavors crea una química que farà al meu cos emmalaltir. La diferència entre la cèl·lula i l'ésser humà és que aquest té una ment que fa una interpretació i la cèl·lula llegeix l'entorn directament. Si fiques un programa amb errors en la ment, llavors la química que genera no està en harmonia amb la vida. I això ens serveix per entendre com funciona un placebo. Canvia la  meva creença i penso que això em  curarà, prenc una pastilla perquè crec que això em portarà salut, i em millora i em sana, però la píndola podria ser de sucre , en realitat no ha fet res, han estat les meves creences. i a això en diem pensaments positius i efecte placebo.

Està dient que l'efecte placebo -Creure que alguna cosa ens sanarà- és més curatiu que un medicament? Però no hi ha gairebé investigacions sobre això.

Sí, tens raó. Ets conscient que hi ha més d'una manera de fer energia sense haver de dependre del petroli? Però seguim depenent del petroli perquè no interessa el canvi als que controlen l'energia. El mateix passa amb les empreses farmacèutiques. Venen fàrmacs i ¿poder curar sense fàrmacs és bo o dolent per a la indústria farmacèutica? No volen que sanis sense comprar els seus fàrmacs. ¿Es pot posar energia en una càpsula? Si fos així, les farmacèutiques intentarien vendre-te-la. Si puc curar sense fer servir medicaments, la indústria que els produeix no guanya diners. Hauríem de poder dir que la ciència està separada de la indústria farmacèutica, però no és així, perquè amb els diners d'aquesta es paga el desenvolupament de la ciència, i aquest diners només va aquests estudis que diuen que les drogues funcionen. els diners controlen la ciència.

Expliqui'ns com funciona aquest poder que diu que té la ment per a la autocuració.

He parlat de que la ment controla: si pensa d'una manera, es va en una direcció i, si pensa d'una altra, es va en una altra. Per exemple, tanco els ulls, els obro i veig algú a qui estimo. Llavors el meu cervell segrega dopamina, oxitocina, etc. Ho puc sentir al meu cos, puc sentir l'amor, i aquesta química porta salut a les cèl·lules. Per això, qui s'enamora se sent tan bé. Però si obro els ulls i veig una cosa que em fa por, segrego hormones de l'estrès. I aquestes fan dues coses. La primera és que frenen el creixement del cos. Perquè si m'està perseguint un lleó, necessito tota l'energia per poder escapar-me, i el meu organisme s'apaga tot el que no sigui imprescindible per córrer més ràpid, així que es paralitza tot el que té a veure amb el creixement. La gent no ho sap, però has de créixer cada dia, perquè, si no, et mors. Cada dia centenars de bilions de cèl·lules moren i has d'anar produint-ne de noves. Cada tres dies, el sistema digestiu renova les seves cèl·lules, però si s’intefereix  amb aquest creixement, llavors no puc estar sa perquè estic perdent masses  cèl·lules al dia, per això la quimioteràpia fa que caigui el pèl i crea problemes de digestió, perquè mata totes les cèl·lules, no només les del càncer. La segona conseqüència de les hormones de l'estrès és que es tanca tot allò que fa servir energia, i el sistema immunitari fa servir moltíssima energia: quan estàs malalt, et sents molt cansat perquè la teva energia l'està fent servir el sistema immunitari .

Això vol dir que l'estrès ens fa emmalaltir, no?

Les hormones de l'estrès apaguen el sistema immunitari, fins i tot la medicina fa servir aquest efecte en algunes ocasions. Per exemple, si em trasplantessin un cor, el meu sistema immunitari el rebutjaria. En aquests casos, els metges donen hormones de l'estrès i això impedeix que funcioni el sistema immunitari. És tan clar que suprimeix el sistema immunitari que el fem servir com un medicament. Quan la persona està sota estrès, afecta de dues maneres: la primera és que deixa d'haver-hi creixement i la segona és que s'apaga el sistema immunitari. D'aquesta manera, virus nocius poden atacar-me fàcilment. Quan estàs sota molt estrès, emmalalteixes. I he de dir que, si prenem una mostra de sang de cada persona, descobrirem que tots tenim cèl·lules cancerígenes. Les tenim sempre, però si està funcionant el sistema immunitari, no poden créixer. Una vegada que s'apaga el sistema immunitari, proliferen. És com el refredat: no has d'agafar el virus, ja el tens a dins. Són organismes oportunistes. El 90 per cent de la gent que va al metge és a causa del estrès, i també el càncer funciona igual.

Expliqui'ns què és la medicina quàntica o medicina de l'energia.

Com deia, la primera raó per la qual la medicina d'avui és qüestionable és perquè els metges no saben com funcionen les cèl·lules. La segona és que la medicina està basada en la física de Newton. No reconeix l'energia, aquesta part invisible, els senyals electromagnètiques. Però, a principis del segle XX, va aparèixer la física quàntica, que diu que tot és energia, el que podem veure i també l'invisible. Si mires dins de l'àtom, hi ha electrons, protons, neutrons. I què hi ha dins? Energia. La ciència més recent indica que el cos respon a la física quàntica, no a la newtoniania. La medicina diu que vol canviar la química de l'organisme amb drogues i la nova medicina diu que cal canviar l'energia. I aquesta nova medicina, la quàntica, és molt més poderosa, perquè respon primer el camp energètic que el físic.

Si tot és energia, els pensaments també? Com influeixen en la nostra salut?

La ment és energia. Quan penses, transmets energia, i els pensaments són més poderosos que la química. Així que això és pitjor per a les empreses farmacèutiques perquè no ho poden vendre. Per tant, no els interessa una connexió entre la ment i el cos. Però és cert que les pròpies creences es converteixen en un camp energètic, una transmissió, i aquesta es transforma en un senyal que és capaç de canviar l'organisme. I així és com funcionava la sanació abans del desenvolupament de la medicina. La gent guaria amb els xamans, amb les mans ... però això no pot vendre i per això la medicina no vol anar per aquest camí. I és la raó per la qual jo vaig canviar la meva carrera. Estava ensenyant a la universitat que cal seguir amb drogues i sabia que això no era veritat. La medicina el coneix, però no en parla. Sap que el pensament positiu, el placebo, pot curar, i també que el pensament negatiu pot matar. Un es diu placebo i l'altre nocevo. En realitat, no és que sigui positiu o negatiu, és la manera de pensar. Si el metge et diu que tens càncer, encara que no tinguis càncer, si ho creus, crearàs la química que generarà càncer. Per tant, el problema no és tant l'entorn real sinó el que tu interpretes.

I això enllaça amb la física quàntica.

Totalment. Per això no funciona la medicina, perquè no reconeix la ciència quàntica. No mira cap aquí perquè els diners estàn en un altre costat.

Vostè ha explicat que, en la ment, qui realment té el poder és el subconscient, per això és tan difícil canviar hàbits de pensament?

És milions de vegades més poderós i més important que la ment conscient. Utilitzem el subconscient el 95 per cent del temps.

Però no ho podem controlar.

Ho pots reprogramar. La informació del subconscient es rep en els primers sis anys de vida. Això que vas aprendre en aquests anys es converteix en el coneixement fonamental de la teva vida. Per tant, hi ha molts estudis que demostren que les malalties que tenim d'adults, com el càncer, tenen a veure amb la programació i l'entorn que vivim en els primers sis anys de vida.

És a dir, els nens absorbeixen també les seves malalties o les seves actituds negatives, i així es 'programa' el seu subconscient. Quina gran responsabilitat per als pares!

La gent, quan sent això, es preocupa, es culpa. Però no ets culpable si tu no saps que el subconscient funciona així. No ho sabien els nostres pares, ni els nostres avis ni besavis. Ara bé, quan ho entens , has de canviar la teva manera de viure, perquè llavors sí ets responsable. Està demostrat que si un nen adoptat viu en la seva família casos de càncer, en la seva maduresa pot patir càncer encara que la seva genètica sigui diferent. Seria una cosa així com conduir un cotxe: si et van ensenyar a conduir malament i has automatitzat aquesta forma de conduir, ja que el més probable és que tinguis accidents. Si et van ensenyar a maltractar el teu cos amb mala informació, faríeu desaparèixer el vehicle del teu cos, el conductor és la ment. El futur és una millor educació per als nens, fins i tot en l'etapa prenatal.

Podem reprogramar el subconscient per estar més sans o ser més feliços amb la nostra vida?

Els comportaments que vénen del subconscient no els perceps i poden estar fent-te mal. Potser et sents malalt i dónes la culpa a una altra cosa. En canviar aquests programes erronis en el subconscient, pots recrear tota la teva vida. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Es pensa que, quan la ment conscient registra alguna cosa, la subconscient també filtra aquesta informació, però no és així. La ment conscient és creativa i la subconscient tracta de tots els hàbits. Si li ensenyes al subconscient alguna cosa diferent, l'hi ensenyes també a la conscient, però no a l'inrevés. Per això, la manera de reprogramar és repetir i repetir fins que es crea un hàbit. Si llegeixo un llibre d'autoajuda, la meva ment conscient diu: "Sé tot el que hi ha al llibre i ho aplico", però la subconscient no s'assabenta de res. Llavors, penses: "Per que sé tant i encara el meu cos no funciona?". Els pensaments positius, el coneixement ... només funcionen el 5% del temps, però el 95% són els hàbits que tinc des del meu infantesa. I aquesta és la raó per la qual els pensaments positius no són suficients. Ajuden, però no veus molts resultats. Tot segueix igual fins que no canvies el subconscient. Tècniques de psicologia basades en l'energia com la hipnosi o el Psych-K són una manera de canviar el subconscient, és com un aprenentatge ràpid.

Amb la seva investigació, ha unit ciència i creença, un binomi que evita la majoria dels científics. ¿Vostè creu en l'eternitat?

Absolutament, sí. No hi ha dues persones iguals, i ho dic des del punt vista biològic. Si agafo les meves cèl·lules i les trasllado al teu cos, no sóc jo, el sistema immunitari les rebutja. En les cèl·lules hi ha com una mena d'antenes en miniatura. Són receptors i alguns són autorreceptors. Tu tens diferents autorreceptors als meus . Però els receptors reben els senyals de l'entorn. Si talles aquests receptors, la cèl·lula no té cap identitat, perquè no li ve de dins sinó de fora. Per explicar-ho d'una manera gràfica, diria que el cos és com un televisor: les meves antenes capten i reprodueixen el programa televisiu de Bruce. Aquests receptors recullen aquesta transmissió. Si estic veient la tele i es fa malbé el tub de la imatge, ha mort el televisor, però segueix la transmissió. Així que agafo una altra, la encenc, connecto el canal i torno a veure el programa de Bruce, però en una altra tele, o el que és el mateix, en un altre ésser. Si aquest ésser té els mateixos receptors que tens tu, tornaràs a estar transmetent el mateix, però en un altre cos. Això explica la reencarnació i vol dir que el cos pot anar i venir, però la transmissió sempre hi és.

¿Això li va fer creure que tenim esperit?

Mai havia cregut en l'esperit, però quan vaig comprovar això en la cèl·lula , em va canviar la vida sencera. La pregunta que em vaig plantejar és: ¿per què aquesta duplicitat ?, per què tenir un esperit i un cos? I la resposta va venir de les meves cèl·lules: si només existís l'esperit, quin gust té la xocolata? Només amb la part espiritual, ¿com viure una posta de sol? Què se sent quan s'està enamorat? Totes aquestes sensacions vénen de les cèl·lules del cos, que pot olorar, sentir, tenir experiències. Recull tot això, ho transmet al cervell. Es converteix en vibracions i el transmet a la font de l'ésser. Si es mor el meu cos, la meva font de ser i el meu esperit tenen la memòria fins que tingui un altre cos. La lliçó més important és que estar viu és un regal, una alegria per tot el que podem sentir. Quan fem això, tothom estarà sa.

“M’he de preguntar si la vida que estic vivint és la meva”

“M’he de preguntar si la vida que estic vivint és la meva”


José María Herrera, psicòleg humanista i director de l’ Institut Carl Rogers
Tinc 54 anys. Vaig néixer a Sabadell i visc a Barcelona amb la meva parella, Sumem Estic llicenciat en Econòmiques i en Psicologia. Sóc una persona d’esquerres que no sap a qui votar. Als polítics els falta congruència. Crec que   Déu necessita l'home per fer un món més just



Connexió
La vida no es rendeix, tendim a desenvolupar-nos com a persones igual que la llavor tendeix a ser arbre. La psicologia humanista, branca fundada pel psicòleg nord-americà Carl Rogers, posa el focus a canalitzar les pròpies emocions a través de l’acceptació, l’empatia i la congruència mitjançant l’autenticitat en les relacions. “No es tracta de posar en pràctica tècniques de comunicació, ni de perdre’s en les bones intencions per acostar-me als altres, sinó d’integrar una visió diferent de la persona, i unes actituds per a la relació. Dirigit per Herrera, s’obre a Barcelona el primer centre Carl Rogers d’ Espanya per a la formació de psicoterapeutes, la psicoteràpia i el creixement personal.

Vostè era economista.
Sí, fins als 38 anys vaig estar focalitzat en la supervivència, a guanyar diners treballant.
Què li va passar?
Provinc d’una família molt humil, no vaig pensar mai que arribaria al batxillerat. El meu pare era pintor de parets, als 14 anys vaig començar a treballar pintant ratlles de pàrquing i ajudant la mare, que era cuinera en un restaurant.
Li va anar bé a la vida.
La mare em deia: “Tu has de ser bona persona, treballador i seriós”, i va ser com si m’ho ta¬tuessin. Vaig tenir càrrecs de responsabilitat global en diferents entitats financeres. Feia el que sentia que havia de fer, però no era feliç.
Un contrasentit.
Vaig fer teràpia, vaig reflexionar, vaig deixar la feina i vaig poder permetre’m un temps sabàtic en el qual em vaig treure Psicologia. En un dels diversos màsters que vaig fer, impartit per l’ Institut d’ Interacció, vaig descobrir Carl Rogers i em va encaixar tot, vaig entendre què és el que m’estava passant.
Què va entendre?
El cost que tenia viure de manera incon¬gruent. Vaig estudiar, vaig practicar, vaig ser docent a la Universidad de Comillas, i avui visc dedicat a la pràctica i la docència de la psicologia humanista des de l’ Institut Carl Rogers.
En què consisteix la psicologia humanista?
Carl Rogers (un dels psicòlegs més coneguts del segle passat, però molt poc entès), defensava una revolució silenciosa, que consisteix que les persones tornem a connectar amb el que realment som a través d’una relació autèntica.
Tots la desitgem.
Per tenir una relació autèntica, és igual de ¬quina naturalesa (parella, amic, fill, metge pacient, professor alumne...), he de ser jo mateix, i ser jo mateix és una cosa molt complexa perquè hi ha parts de nosaltres que no veiem.
Per què és tan difícil?
Des de molt petits hem d’escollir entre ser estimats o ser nosaltres mateixos.
Sempre escollim el primer.
Sí, sempre un nen prioritzarà l’afecte, can¬viarà el que faci falta per ser mirat abans que atendre el que sent; i així ens desconnectem del que som.
Però podem tornar a connectar...
Sí, a través d’algú que ens ofereixi una relació autèntica, perquè tenim una tendència innata a desenvolupar-nos com a persones de la manera més eficient possible; com les plantes. El que passa és que perdem aquell fil.
La llavor tendeix a ser arbre i no bonsai.
Rogers proposa que els professionals de relació d’ajuda, des de psicòlegs fins a educadors o sanitaris, trobin aquella congruència en ells mateixos perquè la gent que atenen se senti compresa i acceptada profundament, i a partir d’aquí tornin a connectar amb el que són. I que aquella taca d’oli es vagi estenent.
No et sents mai comprès i acceptat del tot.
Aquest és el mal de la nostra època, però hi ha un camí cap a això.
Com?
Tenint un espai vivencial en el qual em senti prou segur per poder explorar en mi mateix . L’impacte de sentir-se comprès és molt poderós. Però sovint es dóna la paradoxa que els professionals de la psicologia intentem ajudar gent a arribar a un lloc al qual nosaltres no hem arribat.
Doni’m més pistes.
Quan accepto el que realment sóc puc canviar, però per saber qui sóc necessito l’altre, així que cal buscar aquelles relacions autèntiques amb la parella, els amics, el terapeuta...
Això de buscar una relació autèntica pot ser molt frustrant.
Primer he de començar per mi, m’he de preguntar com estic. Si no em sento feliç, si hi ha una falta de motivació continuada, m’he de preguntar si la vida que estic vivint és la meva.
Pots passar-te anys amb aquest dubte.
Per això funcionen tan bé els grups de teràpia. Quan tu t’exposes i veus que els que t’envolten comprenen, connectes d’una altra manera amb la teva pròpia emoció.
Tot comença al parvulari.
Si els pares i educadors saben establir aquella relació autèntica no passarà. Cal adonar-se de la importància de canviar el focus d’atenció de “l’alumne problema” a “què és el que em passa a mi amb aquell alumne”. M’he de focalitzar en la relació que tinc amb els altres.
Jutgem molt alegrement.
És una defensa, el judici ens parapeta. Per obrir-se a l’altre primer t’has d’obrir a tu mateix. Tenim una personalitat rebuda i una elegida que respon al com vull viure.
Quin és l’element comú entre els seus pacients?
La desconnexió del que som. El viure amb un sistema de creences que considerem propi però que no ho és. La gent ve a teràpia perquè ho ha deixat amb la parella o perquè ha perdut la feina, i els agradaria que tu truquessis a la seva parella o al seu cap i li diguessis: “Però si aquest noi és formidable!”.
Estaria bé, sí.
Vénen perquè els resolguis la vida, però nosaltres treballem en com llegeixen la vida els passi el que els passi, perquè això és l’essencial. Sovint intentem aconseguir coses que no tenen a veure amb nosaltres, i això ens frustra.

L’ayahuasca és l’únic fàrmac contra la neurosi

“L’ayahuasca és l’únic fàrmac contra la neurosi”

José María Fericgla,, antropòleg i etnopsiquiatre
Tinc 61 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc a Sóc antropòleg i escriptor. Estic casat i tinc dues filles, Política? Integritat, tolerància, confiança i compromís. Crec en un Principi de Vida que ho anima tot


Mística ‘shuar’
Més de 6.000 persones han passat pel “Taller de despertar a la vida a través de la pròpia mort” guiat per Fericgla a Can Benet Vives, el seu centre d’espiritualitat pràctica ( www.canbenetvives.org): mitjançant respiració holorènica, l’alumne arriba a un estat extàtic semblant al propiciat per l’ ayahuasca, des del qual aprèn a acceptar-se amorosament i a viure amb plenitud. Aquestes experiències místiques, fugaces, són el germen de totes les religions. Jo no ho he provat, no puc certificar-ho, només faig cas del que Fericgla m’explica i aquí ho anoto. Dóna més detalls a Los (La Liebre de Marzo), diari d’un antropòleg en ini¬ciació xamànica.


Els jívaros...
S’anomenen a si mateixos ¬shuar, que vol dir “les persones”. Hi vaig conviure a la seva Amazònia equatoriana.
Redueixen caps?
Ha estat una de les seves tradicions rituals, sí, però no va ser això el que em va captivar.
Què va ser?
Que és un dels pobles del planeta que més substàncies psicoactives consumeixen, amb més assiduïtat i no recreativament, amb un propòsit cultural consensuat.
I per què li va interessar?
Des de ben jove vaig voler aprendre tècniques extatogèniques: generadores d’èxtasi, expandidors de la consciència ordinària.
I d’on li va venir aquest interès?
Als quinze anys vaig viure una experiència transpersonal, absoluta, transcendent, extà¬tica...
Com va anar la cosa?
Estava fent un recés espiritual a Montserrat i vaig anar a fer un tomb, vora l’ermita de Santa Cecília. Em vaig estirar sota uns pins i... va passar espontàniament!
Què va passar?
Vaig veure el meu cos des de dalt, vaig sentir que l’ univers sencer era una unitat, jo inclòs, sense temps, vaig ser conscient de tota la meva vida des del naixement, i vaig sentir que jo era responsable únic del que fes amb la meva vida.
No ho ha oblidat...
Dedicaria la vida a perseguir aquesta expe¬riència, reproduir-la i ajudar altres a viure-la.
I per això se’n va anar amb els jívaros?
Després de fastiguejar-me estudiant la carrera de psicologia, aquella pallassada...
Home, aturi’s... Per què ho diu?
Molts professors neuròtics ensenyen als seus alumnes el que ells no s’apliquen.
Fent amics, Fericgla...
Després vaig cursar antropologia, vaig investigar les tècniques extàtiques de diverses cultures, com els sufís del Kurdistan turc.
I què en va aprendre?
L’ús de danses giròvagues, dejunis, músiques, poesia...per als seus trànsits místics. Vaig llegir sobre els jívaros, i me’n vaig anar a la selva a estudiar-los.
Què va descobrir?
L’ ayahuasca.
Què és?
Una mixtura enteogènica que allà es consumeix des de fa...7.000 anys! I continuen utilitzant-la unes vuitanta ètnies amazòniques.
Defineixi ‘mixtura’.
És un sofisticat compost de dues o més plantes fermentades: la planta base és una liana, el Banisteriopsis, i cada família elabora la seva barreja amb cura i orgull.
I defineixi ‘ enteogènica’.
Generadora d’una íntima experiència de divinitat, transcendent, extàtica.
L’ha viscut?
Sí! Ayahuasca vol dir en quítxua “liana que connecta amb el Principi de Vida”, i ho sents quan la prens!: identifiques la teva essència.
I això què vol dir exactament?
Que veus amb claredat què ets, què estàs fent amb la teva vida, per a què vius. Per això els shuar no tenen crisis d’identitat ni pateixen neurosi!
Què entén per neurosi?
En llenguatge no clínic, la pèrdua del sentit de la vida. El que ens passa a Occident! Qui ets? Per a què vius? Tu ho saps?
...
Afirmo que l’ ayahuasca és l’únic fàrmac es¬pecífic contra la neurosi. T’ajuda a valorar-te intrínsecament, pel que tu ets: un ésser únic! No pel que tens o el que diuen de tu. No hi ha hagut mai ni hi haurà cap altre com tu! Ets el més valuós que tens! I així ho sents.
Ve de gust experimentar-ho.
Convé ingerir-la en el context idoni: amb un guia iniciat i veterà, en un entorn natural, i millor en grup.
Per què en grup?
Es crea un camp electromagnètic de molt baixa freqüència que relliga tothom: veus coses teves i dels altres, del seu cos energètic.
Com què, per exemple?
Malalties, nusos emocionals, conflictes psicològics... Per això els shuar prenen ayahuasca per guarir, per prendre decisions, orientar la seva vida i resoldre conflictes.
Em pot descriure què veu i sent?
La percepció s’amplifica tant que és possible focalitzar-la a milers de quilòmetres i veure què succeeix... Des de la selva jo he vist un amic en un carrer de Barcelona i el color de la camisa que portava: després ho vaig verificar, i era així. Sents una gran pau i que formes part de la vida. Després de cada experiència tens més ganes de viure!
I què diu la ciència?
Estudis farmacològics assenyalen que l’ ayahuasca activa un estat cerebral semblant al de somiar, però en vigília. Són visions essencialistes, veus l’essència del que ets, desposseït de tot allò fenomènic, circumstancial.
Els shuar deuen estar ben sans.
Sí, i per això han pogut superar el salt mortal de l’edat de pedra a l’era digital, sense des¬truir-se, adaptant-se: l’ ayahuasca és adaptògena! I ells saben que tot està animat.
Què en podem aprendre?
El que sabia Steve Jobs, que consumia dosis d’ LSD, que és també enteogènic, per despertar la creativitat a Silicon Valley.

Som custodis que embellim el món

Brunello Cucinelli, empresari, anomenat ‘el rei del caixmir’

Tinc 62 anys: voldria ser un vell savi i amable. Visc en un burg medieval, a la meva Umbria natal  Hem iniciat el declivi del consumisme i tornem a descobrir la reutilització de les coses. Després de moltes recerques he decidit creure que l’ànima és immortal. Resar significa parlar amb tu mateix

L’ànima, al centre

Creu en la qualitat i en la bellesa i afirma que no hi pot haver qualitat sense humanitat. Parla de capitalisme ètic, de fer la feina més humana, de posar la dignitat de l’home al centre. Li diuen el rei del caixmir. La seva empresa, de fabricació artesana i producció íntegra a Itàlia, va començar a cotitzar a la borsa en plena crisi. La seu i la fàbrica són al burg de Solomeo ( segle XVI), que s’assenta sobre un complex rural anterior. Cucinelli l’ha restaurat i ha donat cabuda a un món, amb el seu centre cultural, jardins, parcs; un teatre amb un programa variat i una fundació amb una escola d’oficis. “Es pot treballar en un lloc bonic, sense estrès ni excés de feina”.

Vivim en un moment en què el dolor del cor és molt fort.

...

Potser es deu al soroll en què vivim: informàtic, ambiental, mental... Necessitem retrobar una mica de silenci espiritual. T reballem massa i això ens empobreix.

A la seva empresa no?

A la meva empresa treballem de vuit a dos quarts de sis amb una bona pausa per dinar. Cal tenir temps per a tu mateix, perquè és l’única manera de curar el mal de l’ànima.

És cert.

Jo fins als 15 anys vaig ser agricultor. Érem una família nombrosa. No teníem electricitat. Vivíem amb espelmes i hi havia molt silenci. Cada dia al capvespre, amb el meu pare, els meus oncles i el meu avi, resàvem sota el cel per la collita i per l’endemà. Era una forma de pregària.

...

Anys després vaig saber que Gandhi havia dit que la pregària és la nostàlgia de l’ànima. Nostàlgia d’un mateix.

Se’l coneix com l’empresari filòsof.

No vaig estudiar res, vaig fer tres anys d’Enginyeria i només vaig aprovar una assignatura. Ens vam traslladar a la ciutat i em vaig passar deu anys al cafè del barri discutint sobre els grans ideals amb estudiants de Filosofia, amb els veïns..., i així va començar el meu interès per la filosofia. Vaig llegir i llegir.

I què va passar?

Recordo el meu pare humiliat, no per la feina dura a la fàbrica, sinó pel tracte.

El va veure plorar per això?

Sí, i vaig decidir que treballaria per la dignitat humana. I els grans filòsofs m’han ajudat a fer-ho: “Tu ets l’amo d’aquell trosset de món o ets el custodi?”... La vida del custodi és més bonica que la del propietari, tens menys por a perdre.

Van niar grans idees, al seu cap.

No hi ha dia que no recordi les paraules de Marc Aureli, pronunciades enmig del caos, la guerra, l a pesta: “ Calma’t. Dóna suport a la humanitat. Viu en harmonia amb la naturalesa. Viu com si fos l’últim dia de la teva vida...”.

“Projecta com si anessis a viure eternament...”

Tot això em va fascinar i es va plasmar en la meva vida. I crec que caminem cap a un altre món, una altra manera d’estar...; es veu en els joves, més conscients, capaços de viure de manera més respectuosa i harmoniosa. Tombem per bé.

Com la va crear, la seva fàbrica?

Prenent les llàgrimes del meu pare com a referència, preguntant-me què necessitem... Una mica d’amabilitat, si és possible un euro més, treballar en un lloc respirable... L’empresa i la fàbrica que he creat són al burg medieval de Solomeo.

L’ha restaurat sencer, vostè.

Sí, és un lloc bonic. Hem reformat l’antiga fàbrica. Hem obert grans finestres... perquè no en tenia! L’ésser humà necessita veure el cel a través de les finestres; vaig portar aquella filosofia a tota l’empresa. Ningú no fitxa al matí, però hi ha regles: ningú no pot ofendre ningú, si ho fa significa acomiadament fulminant.

...

He apostat per la responsabilitat humana: si has d’anar al dentista amb el teu fill ningú no et fa una autorització, ho dius als teus companys. I la taxa d’absentisme laboral és zero. L’home necessita la dignitat abans que el pa.

Aquesta mentalitat l’ha portat a cotitzar a la borsa?

Si et sents apreciat, com seràs demà? La teva creativitat creixerà i et sentiràs part d’alguna cosa. Cada ésser humà té un percentatge de geni, de diferent naturalesa i intensitat. L’emperador Adrià deia: “No he conegut ningú que després d’un afalac no se senti millor”. Sí, la dignitat també pot cotitzar a la borsa.

Tenyint caixmir ha arribat tan lluny?

Una empresa s’edifica sobre una idea, i la meva va ser tenyir el caixmir de colors insòlits, avivar l’artesania local, perquè jo crec en el made in Europa, i en apostar per un creixement harmoniós i un benefici sa.

Vostè ha creat, restaurant edificis del segle XVI, un teatre, un amfiteatre, un fòrum de les arts, una biblioteca...

Cal alimentar l’ànima. Cada any organitzem la temporada de dansa, teatre, concerts. Som uns 5.000 habitants, 1.500 dels quals treballen a la meva empresa. Els països desenvolupats tenim el deure de ser els primers a trobar un camí nou de vida basat en el respecte, la dignitat i la col·laboració.

Deu haver ensopegat amb el costat fosc.

Crec que està naixent una nova forma de capitalisme, sostenible, respectuós. Ningú no compraria res si fos conscient que la seva fabricació ha fet mal a d’altres.

Som molt contradictoris.

Després d’aquesta crisi necessitem una regeneració. Heràclit diu que mentre les coses reposen el món es regenera. Després d’aquesta crisi ha de venir una regeneració espiritual, moral, civil. La necessitem. I si creus en una cosa que succeirà per a millor, tindràs més valor. Jo no vull ajudar a empitjorar el món.

Entenc.

Si al final dels meus dies algú diu: “Ha mort una bona persona”, hauré complert el meu somni. Aquest és el meu epitafi: “Ha mort un petit custodi d’una petitíssima part del món i durant una petitíssima part de temps”. Som custodis que embellim el món.