La gent interessant m’enriqueix

M’ enriqueix la gent interessant no la interessada

 

Sol dir-se que la gent interessant escasseja tant com aquests diamants tan purs que enlluernen només amb posar la mirada en ells. No cal arribar tan lluny ni ser tan exagerats. Estem segurs que també tu comptes amb uns quants còmplices d'aventures. Companys de moments inoblidables i fidels arquitectes de les emocions positives. Aquestes que ens fan créixer per dins i riure per fora.

A la vida, hi ha hàbils artífexs dels interessos més egoistes i persones de cor humil i ment curiosa. Hem de defensar-nos dels primers i aprendre cada dia dels segons.

Tots nosaltres tenim les nostres foscors i les nostres virtuts. I tots, som sens dubte interessants a la nostra manera. Ara bé, entre ser interessant i ser interessat dista tot un oceà de tempestes i mars convulsos .

Quantes vegades has hagut de lidiar en el teu dia a dia amb persones interessades? És gairebé el leivmotiv de moltes de les nostres relacions quotidianes, des socials fins personals. I no, no es tracta en absolut d'anar tallant vincles, d'anar tancant portes a aquest tipus de personalitats.

Es tracta només de saber gestionar les emocions que ens produeixen, de posar límits, de fer veure, de viure en pau i saber dir "prou". Et convidem a reflexionar-hi amb nosaltres.

La gent interessant que m'ensenya a ser millor

La vida hauria de ser un intercanvi continuat d'afectes, coneixements i vivències . Aquí on tots guanyéssim, on tots suméssim i ningú restés. No obstant això, no sempre pot ser d'aquesta manera.

La gent interessant no només enlluerna amb la seva originalitat, amb el seu ésser autèntic i captivador. Interessa per que sap acollir, respectar i permet que s'estableixi un adequat intercanvi de sentiments i emocions.

Amb la gent interessant es connecta a l'instant sense saber molt bé per què. Apareixen en la nostra vida i sentim una unió gairebé immediata pel que fa a idees, passions i aficions. Els nostres mons xoquen i tots dos vam guanyar. A grans trets podríem definir-les de la manera següent:

-Les persones interessants afegeixen les seves peces en el puzle dels nostres valors i passions. Aquesta connexió estableix un cúmul d'emocions positives.

-Expandeixen la nostra ment, ens aporten més coneixement , relativitzen el nostre punt de vista i ens enriqueixen.

-L'intercanvi no és només unidireccional, sinó que el benefici és mutu. També nosaltres aportem, oferim i rebem i establim un aprenentatge continuat a través de vivències, experiències que enforteixen encara més l'amistat o la relació .

No és fàcil trobar a una o diverses persones que encaixen a la perfecció amb les nostres línies de pensament, passions i interessos. De fet, les persones interessants en lloc de "encaixar" moltes vegades el que fan és desafiar-nos , ens aporten coses noves, i d'aquí el creixement.

Tots nosaltres necessitem aquesta màgia que de tant en tant arriba de l'exterior, i que ens fa sortir del carril de les nostres vides per explorar noves parcel·les de coneixement. Són personalitats molt estimulants, però amb qui a més, compartim uns mateixos valors , i d'aquí, aquest subtil equilibri.

Com tractar la gent interessada

Convivim cada dia amb persones interessades , i òbviament, no sempre és fàcil ni volem trencar aquesta relació. Pot ser que siguin els nostres pares qui sempre acabin esmolant aquest egoisme implícit, o aquest company de treball que sempre et manipula amb els seus subtils interessos ...

De la gent interessada no se’n  fuig, se li ha de fer front marcant límits i defensant territoris personals. Perquè tota persona interessada té com a essència l'egoisme, i la seva única virtut serà la d'exigir als altres que visquin i "ballin" com ells desitgen.

Qui està acostumat a buscar sempre el benefici propi en les seves relacions, corre el risc d'acabar vivint en absoluta solitud . I si bé és cert que per raons d'equilibri interior i fins i tot de salut, hem de envoltar-nos de persones interessants en lloc de les interessades, moltes vegades és molt difícil escapar-ne. Què podem fer? De quina manera hauríem de tractar-los?

-No cedeixis en els petits actes o acabaran arribant les grans renúncies.

-Mai diguis que sí a alguna cosa que no vols fer , per insignificant que sigui. En fer-ho, en dir "no" és comú que l'altra persona se senti estranyada i fins i tot ofesa. No obstant això, hem de deixar clar des del principi quins són els nostres límits.

-És comú que la gent interessada acabi recorrent al xantatge emocional . "Si no fas això és perquè no em vols". No ho permetis, el xantatge emocional és un tipus de maltractament implícit i com a tal, has fer-ho veure a l'altra persona. "Si de veritat em volguessis no m'ho demanaries".

-Has d'estar atent a cada paraula i cada acte. Les persones interessades solen ser molt subtils en les seves accions, d'aquí la necessitat d'estar pendents per no deixar-te portar per les seves voluntats, per les seves egoismes encoberts que de vegades, vénen "embolicats en paper de regal".

Recorda que les millors coses de la vida no són coses, sinó moments. Aquests que comparteixes amb persones que et enriqueixen, éssers interessants que no vulneren les teves emocions, la teva essència, sinó que et enriqueixen per ser més gran, per volar més alt.

8 trets de les persones autèntiques

Les persones autèntiques respiren lliures i permeten que qui els envolti sigui honest. Coneixes persones autèntiques? Ets una d'elles? Saps com són?

Coneixes persones autèntiques? Ets una d'elles? Saps com són? És possible que hagis conviscut o convisquis amb una persona d'aquest tipus i ni ho saps. Les persones autèntiques  són una ràfega d'aire que refresca la teva vida i omplen qualsevol espai en el qual estan . Són fàcils d'identificar perquè quan arriben a la teva vida et inunden de bona vibra, alegria i inspiració.

La seva forma de ser és agradable i qualsevol al seu costat se sent bé i confiat. Les persones autèntiques et fan sentir, tan bé que et permeten ser tu mateix. Amb ells et podràs oblidar de posis i idees preconcebudes. Saben que cada un és especial i et faran sentir únic i especial . Aquí et diem els principals trets de les persones autèntiques.

1. Fan escoltar les seves opinions i s'expressen sense por

Les persones autèntiques saben que hi ha pocs motius pels quals les opinions s'han de mantenir ocultes . Si aquestes persones tenen alguna cosa a dir, simplement ho fan. Això sí, sempre tenen cura de no fer mal ni ferir els altres amb les seves opinions. Busquen fer-se escoltar i fan valer la seva opinió però no volen fer mal a ningú.

Moltes vegades preferim amagar les nostres opinions perquè temem ser criticats. Les persones autèntiques saben que la crítica és molt comú però que no sempre es relaciona amb els que són . Entenen que l'opinió que els altres es facin d'ells és una cosa exterior. Una de les seves millors qualitats és que saben que les opinions no s'han de prendre com una cosa personal

"No cal témer els que tenen una altra opinió, sinó a aquells que tenen una altra opinió però són massa covards per manifestar-la"

-Napoleó I-

2. Actuen en base a motius interns i no externs

Quan va ser l'última vegada que vas fer alguna cosa només perquè tenies ganes de fer-ho?  Les persones autèntiques regeixen la seva vida per la seva pròpia escala de valors i fan només allò que desitgen. Saben que no poden dependre dels altres per ser feliços ni aconseguir els seus objectius. Són independents i estan disposats a arriscar-se per arribar on desitgen.

3. El seu millor amic és el seu "jo interior"

Les persones autèntiques són molt diferents entre si. Algunes tenen molts amics perquè se'ls dóna bé relacionar-se. Altres són més introvertides i prefereixen tenir pocs amics que siguin molt propers. Mai els veuràs fer alguna cosa que vagi en contra de la seva escala de valors i la seva conversa interior és positiva. Les persones autèntiques  no s’autosabotegen ni fan coses que els puguin afectar.

4. Eviten jutjar

Les persones autèntiques saben que no és fàcil seguir el teu propi camí per això no perden el temps jutjant-te . És probable que si tenen alguna cosa que dir-te o una opinió sincera, te la donin. Després s'oblidaran de l'assumpte i deixaran que prenguis les teves pròpies decisions. Pots comptar amb ells de forma honesta i pots esperar una opinió sincera.

5. Coneixen i valoren les seves característiques particulars

Tot i que és la publicitat ens busca convèncer que certs estàndards de bellesa són els apropiats, les persones autèntiques saben que cada un és especial . Ells no es preocupen per complir amb patrons de bellesa. Es concentren en conèixer-se a si mateixos i es valoren pel que són. També coneixen els seus defectes o punts flacs i han après a treure'n profit o disminuir els seus efectes negatius .

6. No et donen consells que no seguirien ells mateixos

Les persones autèntiques saben que criticar, jutjar o parlar de més és negatiu . També saben que donar una opinió o consell és més fàcil que seguir-lo. Per això, quan els demanes un consell s'ho pensen bé abans de parlar. Els reconeixeràs perquè són les persones que et donen els consells més realistes. I és que parlen des de la seva pròpia experiència perquè no suggeririen fer alguna cosa que ells mateixos no farien.

7. Es cuiden física i emocionalment

Les persones autèntiques valoren qui són i fan tot el possible per mantenir el seu cos i ment en forma . Es donen el temps de realitzar rituals de bellesa, surten a fer exercici, cuiden la seva alimentació i les seves relacions interpersonals. Saben que la vida consisteix a posar prioritats i donar-li a cada cosa la seva importància i temps .

Les persones autèntiques respiren lliures i permeten que qui els envolti sigui honest . Potser tu mateix ets una d'aquestes persones però no t'havies adonat o tens al teu costat una persona autèntica. Si tens a una d'aquestes persones al teu costat, valora-i accepta-perquè ella farà el mateix amb tu.

Curo més amb l’amor que amb els fàrmacs

Jordi Domingo, psiquiatre


“Curo més amb l’amor que amb els fàrmacs”


Un home bo
Va crear el servei de psiquiatria de l’hospital General de Catalunya i el del Centre Mèdic Delfos. És psiquiatre del Cottolengo i especialista en acompanyament a la mort. A la Fundació Nepp ( Funda­cionepp.org), oberta a qui vulgui col·laborar-hi, ajuden a integrar el trastorn mental a Espanya amb diferents programes. Han treballat i treballen (creant hospitals, orfenats, donant suport farmacològic, formació mèdica...) a Haití, Guinea Equatorial, Turquia, Moçambic... Ara s’embarquen en l’organització d’una marxa integrada per nens als camps de refugiats sahrauís per recaptar fons i recons­truir un hospital pediàtric a la zona alliberada, “perquè cap nen no hauria de morir”.
Play
Unmute
Fullscreen

Soc un psiquiatre biologista conductual clàssic.

Ho sé.

I puc assegurar que curo més amb l’amor que amb els fàrmacs, així que combino totes dues coses.

Tenim una epidèmia d’ansietat.

Sí, i de depressió. La meva teoria és que es deu a la falta de valors. La clau és potenciar la teva ànima, la capacitat d’estimar i de donar.

La classe mitjana que ha anat a menys sobrevivim entre interminables obligacions.

Aquest excés d’obligacions i feina ens impedeix de créixer espiritualment.

A l’agenda no hi cap.

Per això oblidem que naixem amb la felicitat dins. Creixem i la busquem fora, i així apaguem l’entusiasme i la satisfacció de donar el que tenim. Desesperats, fem meditació per reduir la nostra ansietat, però en general no para créixer.

Necessitem els altres per créixer.

Sí, necessitem ser amables amb els altres, posar en pràctica la nostra generositat, paciència i capacitat de comprensió per desenvolupar-les; això és creixement interior.

Estimar és un verb que s’ha de conjugar.

Els estudis demostren que els nens que creixen amb els avis a casa són més feliços i equilibrats. Però avui, com que molesten i no produeixen, els deixem en residències.

Parli’m com a psiquiatre.

Li estic parlant com a psiquiatre. Li asseguro que la millor medecina per posar fi a la pròpia ansietat o depressió és donar amor, a les teves plantes, al teu gos, a la teva gent..., i si pots, a tothom amb qui et trobes. Però donar amor per rebre amor, això és un contracte.

Perdoni, però si dones i no reps res, això és el desert.

L’altre serà el desert, no tu. Li asseguro que ajudar a morir una persona t’omple de vida. Nosaltres ho fem i no cobrem per això, cosa que ens causa problemes a l’hospital, que és privat. El concepte d’amor és molt equivocat en la nostra societat. Amor és donar.

Creia que els psiquiatres no s’han d’involucrar emocionalment amb els pacients.

Jo estimo els meus malalts, tinc 55.000 histò­ries obertes, i intento curar-los amb pastilles, amb psicologia i amb amor. “Doctor –em ­diuen–, que vostè vulgui que jo estigui bé em dona força per estar bé”.

És vostè un psiquiatre ben estrany.

He passat molts anys i moltes hores en ­manicomis amb malalts molt greus i medicats, però l’amor també els arriba.

Ara viuen en hospitals psiquiàtrics.

Sí, han perdut els jardins. Són malalts que viuen tancats en si mateixos, esquizofrènics greus, però responen a l’amor. Jo he tingut la sort de buscar sempre la bondat.

Per què?

La meva mare em va regalar una gran lliçó. Vam tenir una cuinera 40 anys a casa; quan es va fer velleta es va quedar invàlida i la meva mare ens va dir: “ La María es queda a casa”. Fins que va morir, set anys després, la meva mare li rentava el cul. Teníem servei, de manera que li vaig preguntar: “Mama, per què no ho fa l’assistenta?”.

I què li va contestar?

“Perquè no és la seva feina. La feina de cuidar la María és meva”. Va ser una lliçó absoluta de valors humans que em va ajudar a créixer.

Un científic creient?

Jo no crec en Déu, tant de bo, però sí en la bondat, i en la seva mancança, que s’assembla molt al mal. Als 18 anys vaig treballar en un orfenat a Barcelona; els nens em van explicar que patien abusos sexuals; quan vaig dir a la direcció que ho denunciaria em van amenaçar, em vaig espantar i ho vaig deixar córrer.

Una càrrega.

Vaig començar a anar a l’ Àfrica com a psiquiatre voluntari. A Guinea Equatorial vaig treballar a la lepro­seria de Micomeseng. M’acostava a ells, els acariciava i se’ls il·luminava la cara, hi havia ­leprosos als quals feia quaranta anys que no tocava ningú.

Amb el temps va crear la Fundació Nepp i va aixecar un orfenat a Moçambic.

Sí, en una zona assolada per la sida on hi havia milers de nens orfes. Vam fer pous d’aigua, una casa de salut... Després el poble sahrauí em va demanar que tractés els seus malalts, i em vaig ocupar de muntar-los un hospital psiquiàtric, enviar medecines i formar personal.

Els camps de refugiats sahrauís són plens de nens...

N’hi ha 50.000 en molt males condicions. En l’últim viatge vaig veure com els arrencaven les dents sense anestèsia. Els vaig comprar un bon equip i els vaig enviar anestèsia, i vaig poder veure com li treien una dent a una neneta sense que li fes mal..., em vaig emocionar.

Ho entenc.

Estem organitzant una marxa multitudinària per a l’octubre a través del mur minat que divideix el desert del Sàhara, una fortificació de més de 2.800 quilòmetres envoltada per més de set milions de mines que maten diàriament, sobretot nens, per donar a conèixer al món els tan oblidats valors humans.

Quin és l’objectiu?

Construir un hospital pediàtric a la zona alliberada. Necessitem un euro per mina per evitar el patiment infantil. Farem la marxa amb nens de diferents països, perquè nens ajudin nens. Ells no estan en guerra. Són el futur. Cal donar-los valors, la possibilitat que construeixin un món més just on viure, que coneguin la sensació de donar.

meditació Kwan absència d’ego

“Per al viatge de la teva vida no necessites moure’t del lloc”

Pablo d’Ors,, conseller pontifici del papa Francesc; fundador d’ Amics del Desert

El bany de la realitat

Ancorats en les nostres rutines somiem amb viatjar a l’ Himàlaia;les Seychelles o el Taj Mahal, perquè oblidem que el viatge no és on sinó amb qui... I el primer amb qui ha de ser amb tu mateix: és descobrir l’ara en el silenci i que ets aquí no per ser algú, perquè ja ho ets: ni per ser més que d’altres, perquè ningú no és més ni menys que ningú. Per trobar-se a un mateix, n’hi prou amb lliurar-se al bany de la realitat, més revelador que qualsevol fantasia de poder o escapisme. Per començar el viatge de la teva vida, has de regalar-te temps, explica D’Orsa Biografía del silencio,i seguir tècniques de ­meditació mil·lenàries, però encara imprescindibles per no acabar ­vivint la vida d’altres.

L’home savi, sentint que s’acostava la seva fi, va voler morir al bosc i els seus deixebles el van seguir i li van demanar que els digués la seva última paraula. I ell va dir: “Foc!” i va morir. Llavors, el bosc es va incendiar.

Com ho entén vostè?

És el poder de la paraula. La paraula pot transformar la realitat, però només el silenci ens transforma a nosaltres mateixos.

Doni’m un altre kwan per resoldre.

Fins que no siguis l’últim i et sentis el primer no hauràs resolt el teu kwan.

Aquest té ressò cristià i universal.

Els kwan són endevinalles taoistes que el mestre dóna a l’alumne, però no perquè els resolgui, sinó perquè es resolgui a si mateix.

Llavors és que el kwan et pensa a tu.

I tu et penses en ell i així també en els segles de persones que l’han pensat. La meditació no ha de ser necessàriament religiosa, però és més ­fàcil practicar-la en tradicions mil·lenàries com ara la cristiana, la budista o la taoista.

En què s’assemblen?

Podem raonar els problemes amb paraules; elles ensenyen a respirar-los en silenci.

Ens ensenyen a solucionar-los?

No és això . No intenti aprofitar el temps; provi de lliurar-lo. La meditació no és per al creixement personal; no és per treure profit del temps; sinó per regalar-te’l a tu mateix o regalar-l’hi a Déu si ets creient.

Em regalo una estoneta de no res?

De silenci. Perquè només sents la paraula en la mesura que és concebuda en el silenci.

Doncs el silenci escasseja en l’era digital.

La hiperconnectivitat ens dispersa la ment i genera fam de silenci i de desert.

Perdre’m per fugir de les xarxes?

El desert en la tradició cristiana és metàfora del propi interior; en la zen és el buit.

Anar al desert és no fer res?

Què és no fer res?

...?

Molts creuen que viure intensament és sadollar-se de mil experiències, però és al revés: estem fets per a la intensitat; no per a la quantitat. Aprenem a viure en la mesura que deixem de somiar amb les nostres aventures i ens trobem a nosaltres mateixos en la nostra realitat.

Jo creia que no hi ha èxits sense somnis.

A mi m’ha costat quatre dècades d’aprendre que només comences a viure en la mesura que deixes de somiar amb tu mateix. La meditació ensenya a submergir-se en la realitat i a fer el que fas. Sense mentides ni somnis.

La fantasia ajuda a suportar el real?

Somiar és tancar-se a la presó de l’irreal, però no hi ha res més alliberador que la realitat. La millor fantasia és infinitament pitjor que la teva realitat quan la descobreixes. Meditar és submergir-se en la realitat i en un bany de ser. I és un alleujament, cregui’m.

Acaba vostè d’eliminar el cinema.

Almenys amb cert cinema escapista i amb l’últim mite d’ Occident: l’amor romàntic. L’amor autèntic no té res a veure amb el romàntic, que ho espera tot; l’amor autèntic ho dóna tot sense esperar res: és real.

És que en lloc d’estimar un altre ésser humà hi ha qui espera la loteria.

L’amor romàntic és aquella falsa esperança que un altre et doni de sobte tot el que et falta en la vida. Per això, perquè és pura fantasia, es torna fàcilment odi o indiferència.

Perquè era una expectativa egoista.

L’exaltació de l’amor romàntic com a argument de venda provoca abismes de dissort en la nostra societat. Perquè ningú no pot donar-te tot el que et falta si no saps trobar-ho tu mateix.

Com?

La meditació facilita aquests albiraments del real, que són només moments que ens permeten captar qui som de debò. Però aquells moments no arriben amb talent o esforç, sinó amb entrega: com arriba l’amor.

En què consisteix la seva tècnica?

Hi ha dues maneres de conèixe’ns: l’analítica i la sintètica. L’analítica necessita la paraula; la sintètica, el silenci. Són les dues cares de la mateixa moneda, però només la paraula forjada en el silenci fa diana en l’ésser.

Penso, és a dir, no penso i ja està?

En meditar en silenci desemmascararà les falses il·lusions. La major part de la nostra energia la malgastem en expectatives il·lusòries que desapareixen quan les toquem.

Quina és la pitjor il·lusió?

L’ego. Per això quan et trobes qui només viu per adorar la il·lusió del seu ego...

Narcisos tòxics, els hi diuen ara.

...t’entristeixes, i en canvi, amb només estar ­davant una persona autèntica, rejoveneixes.

Entrevistar-ne aquí algunes és un gaudi.

Deixar d’adorar l’ego és el més difícil...

El silenci –va dir aquí Melloni– no és l’absència de soroll sinó l’absència d’ego.

L’ego és afany de possessió, però a mesura que et distancies d’aquesta il·lusió, vas madurant i a poc a poc hi veus amb més claredat i s’il·lumina la realitat. I et vas adonant que no necessites ser important; ni cal que siguis més que d’altres; ni tan sol has de ser algú, perquè ja ho ets: ets tu.

Ser autèntic és ser generós?

Sovint creiem que n’hi ha prou amb donar...

No és això?

...però tota ajuda resulta superficial fins que no descobreixes que jo sóc tu; que tu ets jo i que tots som un.

Deu males herbes comestibles

Deu males herbes que potser no

 sabies que eren comestibles

• A les cunetes, en solars abandonats o entre conreus són els llocs en els quals podem trobar
•  aquests vegetals que es poden emprar en amanides o truites

L'ortiga s'ha de cuinar per a consumir-la (Marc Talavera)

  

Truita de ortigues , amanida de clatellots o salsa de eruga silvestre. Són alguns dels plats que es poden cuinar i consumir usant males herbes .Aquestes plantes o arbustos que creixen entre la mala herba o entre els conreus sovint són rebutjats tot i que dècades enrere van formar part de la nostra alimentació , molt especialment en temps de fam. Ara el col·lectiu eixarcolant (terme català que significa acció d'arrencar les males herbes del camp de forma manual) s'ha posat mans a l'obra per esbrinar quines males herbes consumien els nostres avantpassats i quins es podrien recuperar per incorporar-les en la nostra alimentació i afavorir nous cultius .

Per Marc Talavera , un dels membres de eixarcolant, un bucòlic camp de roselles té un potencial empresarial i gastronòmic importantíssim.Talavera, és biòleg i centra la seva tesi doctoral a la recuperació de plantes oblidades i la seva aplicació en el nostre dia a dia. I és que molts d'aquests vegetals van passar d'usar-se com a complement alimentari a ser en molts casos font exclusiva de l'alimentació, però avui han estat oblidats pel que fa a coneixement i ús. Infusions, amanides, plats cuinats (cremes, truites ...), condiments o begudes, per Marc i el seu equip les múltiples aplicacions a la cuina de les males herbes són indubtables, per això aposten per recuperar moltes d'aquestes varietats, algunes d'elles "exquisides ". Per Talavera, que aquests vegetals es converteixin en nous cultius és fàcil perquè tan sols "cal deixar que creixin en lloc de arrencar".

Des del col·lectiu eixarcolant s'han recuperat i cuinat unes 100 varietats.Aquestes són algunes d'elles i les seves aplicacions a la cuina.

- Colitx ( Silene vulgaris ). Ideal per truites.

Els colitxos són molt bons en amanides (Marc Talavera)

Aquesta planta sempre ha estat molt consumida i coneguda a Espanya i, dins de les males herbes, és una de les que més se segueix consumint. Creix als marges de les terres cultivades que costava molt d'eliminar però que ha desaparegut molt per culpa de l'ús dels herbicides. La trobem molt en els camps de cereals o de vinya i també en els marges de les carreteres, llocs en els quals es sega de tant en tant. Gastronòmicament s'aprofiten les seves petites fulles i cal recollir-les per consumir abans que floreixin.Botànicament no tenen res a veure amb els espinacs, encara que el seu sabor si ens pot recordar a elles. El colitx es poden usar per fer truites i també es poden bullir com qualsevol verdura i fins i tot fer-les servir en amanides.

- Xicoira dolça,xicoia ( Chondrilla juncea ). Un substitut a l'amanida.

La xicoira dolça creix en llocs de secà (Marc Talavera)

És una planta típica dels llocs de secà o dels horts quan no es reguen. Quan és petita s'assembla a la dent de lleó però quan creix és molt diferent: es espiga i fa una mata amb flors grogues. D'Aquesta planta es pot consumir el full i és molt bona en amanides.

- Rosella ( Papaver rhoeas ). S'aprofita tot.

La rosella és la mala herba per excel·lència (Marc Talavera)

És la mala herba per excel·lència en els camps de cultiu (la clàssica imatge d'un camp tenyit de vermell) i li encanta néixer en camps que es llauren cada any. Té diversos usos gastronòmics: quan la planta és petita és bona per posar a les amanides, els pètals s'usen per donar color a infusions i té efecte relaxant perquè és de la mateixa família que l'opi tranquil·litza la mucosa bronquial. A més els pètals són comestibles i es poden consumir en amanida. Les llavors també es consumeixen (hi ha països que les incorporen al pa).

- Ravenissa blanca ( Diplotaxis erucoides ). Una flor amb gust de mostassa.

La ravenissa blanca té gust de mostassa (Marc Talavera)

És la típica planta que neix a les vinyes o entre les oliveres i dóna una flor blanca. És de la mateixa família que les cols i els bròquils i de fet el full té un lleuger gust de col. Però d'aquesta planta no es menja el full, el seu ús més interessant està en la flor que sap a mostassa. Així, podem usar-la per fer una salsa amb gust de mostassa: es tracta de triturar la flor amb oli com si d'una vinagreta es tractés. La salsa es pot emprar per amanir amanides, per exemple.

- Bleda silvestre ( Beta vulgaris ). Una bleda amb més vitamines.

La bleda silvestre creix en els voltants de camins (Altres Fonts)

És com la bleda cultivada i es tracta d'una comunitat vegetal estable. És típic que creixin en els solars de polígons industrials que no han estat cultivats o als voltants dels camins: en llocs més o menys fèrtils. Aquestes bledes són igual o més bones que les cultivades, a més moltes d'aquestes plantes tenen més vitamines i nutrients que l'equivalent conreat pel lloc en el qual creixen. La bleda silvestre és de color verd espinacs, té el mateix gust que la cultivada i el seu ús culinari és el mateix. I no tenen residus de productes químics.

- Ortiga,Xurdiga ( Urtica dioica ). Exquisida en truites.

L'ortiga s'ha de cuinar per a consumir-la (Marc Talavera)

Típica de zones humides. Té unes vellositats que és el que provoca que piquin però aquesta mena de pèls són termolàbils, el que vol dir que amb la calor, a partir d'uns 60 graus, la substància urticant desapareix. Així que si saltem o coem una ortiga deixarà de picar i és interessant consumir perquè conté molts minerals. La podem consumir com si fos una espinacs i en truita és molt bona. Sempre es recomana coure-la abans perquè és més dura i més fibrosa que una espinac. Un cop bullida es pot saltar amb patates, en truita ...

- Fonoll,fenoll ( Foeniculum vulgare ).

Varietat silvestre del fonoll (Marc Talavera)

Actualment hi ha una varietat conreada que es troba a les botigues però el sabor d'ambdós tipus és molt similar. El silvestre, que creix molt en els voltants de les carreteres o en zones en què es pasta, serveix per donar-li un toc fresc a les amanides pel seu toc anisat. El fonoll és fibrós, cosa que dificulta poder-lo consumir tal qual, així que el millor és tallar-molt petit i barrejar-ho amb la resta d'ingredients (pasta, brots verds, llegums ...).També es poden fer sucs de fruites: per exemple, un suc de poma amb un toc de fonoll. A més, les llavors també es poden fer servir per condimentar certs plats. Té propietats antiflatulentes i les llavors són expectorants, així que van bé quan estem constipats.

- Borratja ( Borago officinalis ). Crema de borratja.

La borratja creix en els vessants de les carreteres (Marc Talavera)

Molt consumida a Aragó, la Borratja és una de les males herbes més conegudes i de fet es conrea en algunes parts d'Espanya. També la trobem en els vessants de prats i de carreteres. Les fulles són molt bones, tenen un sabor molt suau i són exquisides si les fem en crema amb patata i porro, per exemple. És millor presentar-la triturada perquè el full té uns pèls que poden raspar. També podem arrebossar les fulles més tendres i fregir-les.Les flors de borratja, que són de color blau, també són molt bones en amanides.

- conillera de bancal ( cosconilla ). Un bon substitut a l'enciam comú.

La cosconilla dolça és molt apreciada en amanides (Marc Talavera)

És una planta perenne que creix en llocs en què no hi ha res, gairebé ni arbusts, en terrenys margosos. A primera vista no convenç perquè quan floreix treu només flors de color groc, però abans de florir surten unes fulles a la base que cal recollir. Aquests fulls són delicioses en amanides i la podríem consumir sola perquè són petites, carnoses, suaus i molt agradables. És fàcil de reconèixer perquè sota de les flors hi ha unes fulles que té forma de cor amb la vora de color blanc.

- Ginebre ( Juniperus communis ). Un toc per a les carns.

El ginebre és un bon condiment (Marc Talavera)

És el típic arbust punxant amb boles de color lila que creix a les pinedes.D'aquestes plantes es feia la ginebra. Però l'ús que podem destacar és que aquestes boles serveixen molt com a condiment: les podem triturar i incorporar a guisats perquè ens aportaran olor de bosc. Combina molt bé amb carns. Per exemple, si fem una salsa de formatges per acompanyar un entrecot, podem fer la salsa infusionant les boles del ginebre en aigua i aquesta aigua ens servirà per elaborar la salsa. Posteriorment podem incorporar les boles dins de la salsa -algunes triturades i algunes senceres- de manera que serà com una salsa al pebre negre.