fraus alarmants en el menjar industrial

Un exdirectiu alimentari confessa fraus alarmants en el menjar industrial

Excrements a les espècies, mel creada en laboratoris, orígens falsejats dels productes...


Les seves paraules esgarrifen, però cal posar-les en context. Christophe Brusset, enginyer i exdirectiu de la indústria alimentària, acaba de publicar un llibre, titulat Como puedes comer eso! i editat per Península, on detalla situacions viscudes per ell mateix i pràctiques, segons ell freqüents, en la fabricació i distribució de menjar industrial. Procediments i maneres de fer que posen els pèls de punta però que cal matisar. Al programa Amb molt de gust hem pogut parlar amb ell per repassar algunes de les denúncies més sorprenents i alarmants que fa.

No dona noms de marques (excepte en un parell de casos), perquè assegura que ha rebut moltes amenaces i pressions i no pot córrer tant risc. El que sí que dona és detalls de cada procediment fraudulent.
Excrements a les espècies
Brusset explica que els proveïdors d’espècies de més baixa qualitat venen als majoristes partides contaminades amb excrements d’ocells i rates. Quan es troben amb aquest problema -segons ell- la solució és barrejar partides dolentes, amb les que estan en bon estat.
El que vaig veure van ser espècies amb excrements de rates, deposicions d’ocells i aquest tipus de coses. El que fa és barrejar-ho amb un bon producte, moldre-ho, i vendre-ho com si tot fos bo
Brusset. Excrements a les espècies.

Davant d’això dona dos consells: comprar les espècies en gra i moldre-les a casa, i comprar els productes que es pugui en envasos de vidre, on el contingut sigui ben visible.
Mel de laboratori
El major frau, segons ell, és el de la mel. Segons Brusset, els supermercats estan plens de mel que en realitat no és mel. És un producte creat en laboratoris per tal de rebaixar-ne el cost de producció que acaba sent “molt baix i ningú es queixa”.
La major part de la mel que mengem a Europa ve de la Xina, però ningú no ho sap. I els xinesos són especialistes a produir mel falsa. Barregen molt sucre amb colorants, sabors i pol·len i fan mel totalment artificial
Brusset. Mel de laboratori.

El seu consell: compreu mel de proximitat.
El més recomanable és comprar productes de proximitat. // CC0

Xampinyons blaus
En una ocasió, aquest exdirectiu de la indústria de l’alimentació que es dedicava a comprar i vendre aliments a grans majoristes es va trobar amb uns xampinyons blaus. Com van aconseguir no llençar tota la partida que havia comprat l’empresa? Fent servir un mètode que segons ell és habitual quan les verdures no tenen l’aspecte fresc i saludable que haurien de tenir: arrebossant i congelant.
Aquests xampinyons blaus els vam recobrir d’arrebossat per amagar el color. Amb xampinyons que venien de la Xina i altres verdures, de vegades, teníem incidents amb el colors. Eren productes que s’havien guardat massa temps, i no eren frescos, i el color canvia de blanc a groc o marronós... Llavors els cobríem amb aquests mètodes
Brusset. Arrebossats.

Els congelats arrebossats, segons Brusset, amaguen de vegades productes que d’una altra manera, potser no compraria ningú.
Etiquetes enganyoses
Un altre gran frau, segons aquest testimoni, es troba a les etiquetes. L’origen dels aliments que comprem, de vegades, és impossible de saber.
Les etiquetes no et diuen la veritat: no et diuen la composició real ni tampoc l’origen. En la mel no trobaràs mai “feta a la Xina”. Perquè la llei permet als productors posar ‘producte amb ingredients de la Comunitat Europea i de fora de la Unió Europea’
Brusset. Etiquetes que porten a confusió.

Segons ell, aquesta sí que és una pràctica habitual. Per tant, els consumidors no poden saber l’origen d’alguns productes.
Pebre vermell que no ho és
Al llibre llegim que a Múrcia hi ha empreses dedicades a produir pebre vermell a partir dels residus d’extracció de l’oleoresina (el seu oli essencial). Per extreure’n aquest oli, però, es fa servir hexà, un component que pot ser perillós.
Per produir l’oleoresina, agafes la pols del pebre vermell i fas servir un solvent orgànic , l’hexà, per extreure’l. Un cop extret, tens un residu. I aquest residu pot ser utilitzat per alguns productors en comptes del pebre vermell real. El barregen amb pebre real, amb colorants, amb una mica d’oli...
Brusset. Pebre vermell

Ell explica que “si fas servir hexà, encara tens residus dins del producte. Això és bastant perillós perquè està provat que pot causar alguns càncers, però la quantitat és molt petita perquè quan menges pebre vermell en prens una quantitat molt petita”. Aquest últim matís és important.

Falten controls
I la pregunta és: les autoritats sanitàries corresponents, no hi fan res? Costa de creure.
Pràcticament no hi ha controls. No tenen treballadors, no tenen pressupost, no tenen laboratoris. No poden controlar les coses que entren i surten, les produccions, els supermercats, els restaurants, les indústries... Els productes que et menges cada dia només són controlats per la mateixa indústria. T’ho dic: en 20 anys en el sector alimentari, només he vist uns 5 controls de les autoritats

De fet, ell explica que sempre que s’ha destapat un frau alimentari ha estat perquè ho han denunciat els consumidors o bé perquè les empreses s’investiguen entre elles per una qüestió de competència.
Per què no ho va denunciar abans?
Per què si va presenciar totes aquestes pràctiques i en va ser còmplice, com ara reconeix, no ho va denunciar abans? Què ha canviat per a Christophe Brusset?
No podia parlar perquè m’haurien acomiadat. Quan vaig trobar una feina a Singapur, per a mi va ser més fàcil... per la distància. I també per l’escàndol de la carn de cavall, perquè llavors vaig pensar que la gent estava més predisposada a escoltar el que jo volia explicar
Brusset. Per què ho denuncia ara?

Per a ell el cas de la carn de cavall comercialitzada com a carn de vedella va representar un punt d’inflexió: no hi havia perill per a la salut, però el consumidor no volia ser enganyat. Podem refiar-nos de totes aquestes afirmacions? Això depèn del criteri de cadascú.